Bloc d'en Joan Cornet

He tingut la sort de viure unes setmanes intenses. També esgotadores. No es pot tenir tot. Estic al tren de Odense cap Copenhage... acabo de passejar pels carrers d’ Odense. Sense presses. Tinc temps. He sentit el terra amb les meves petjades. He sentit el vent que m’ acompanyava. No volia pensar. Volia sentir. Impregnar-me d’una ciutat que visito per primera vegada i que desitjava fusionar-me amb ella. Passejant enmig de gent que parla una llengua que no entenc a la que nomes puc comunicar el meu silenci, he mirat a les persones que anaven amunt i avall. Unes atrafegades, d’ altres compartint una estona a l’ entorn d’ un cafè o un plat. Parelles, un puzle de dos peces que no sempre son fàcils de acoblar. Somriures i cares series. Les olors del cafè, de les pizzes, de la carn, del peix no m’ha fet tenir gana. Ha estat una comunicació en silenci. Tots podem sentir les mateix. Una comunitat que comparteix olors i mirades. Hem mirat els mateixos aparadors. Els edificis t