Uns dies deliciosos. Viatjant per Dinamarca. Octubre 2018

He tingut la sort de viure unes setmanes intenses. També esgotadores. No es pot tenir tot.

Estic al tren de Odense cap Copenhage... acabo de passejar pels carrers d’ Odense. Sense presses. Tinc temps. He sentit el terra amb les meves petjades. He sentit el vent que m’ acompanyava. No volia pensar. Volia sentir. Impregnar-me d’una ciutat que visito per primera vegada i que desitjava fusionar-me amb ella.

Passejant enmig de gent que parla una llengua que no entenc a la que nomes puc comunicar el meu silenci, he mirat a les persones que anaven amunt i avall. Unes atrafegades, d’ altres compartint una estona a l’ entorn d’ un cafè o un plat. Parelles, un puzle de dos peces que no sempre son fàcils de acoblar. Somriures i cares series. Les olors del cafè, de les pizzes, de la carn, del peix no m’ha fet tenir gana. Ha estat una comunicació en silenci.

Tots podem sentir les mateix. Una comunitat que comparteix olors i mirades. Hem mirat els mateixos aparadors. Els edificis també comuniquen amb tothom. Els nobles amb històries, trifulgues i  joia. Les cases més humils històries de com sobreviure. Gent que han gaudit i gent que ha sofert, sovint el dos. Els historiadors ho escriuen. No vull saber de la història, que a mi m’agrada de conèixer, perquè avui el meu desig no era saber, era sentir. La historia és psicologia perquè la tradició segueix desenvolupant-se en l’ ànima. 

Ara al tren sento la tardor en els immensos boscos d’ aquest país. Arbres que entornen cases aïllades. Granges i camps. El verd intens i els colors de les fulles que van morint poc a poc anunciant que morir també és en colors i no sols en blanc i negre. Fulles anònimes que han estat acaronades per la pluja, la neu i el vent.

Arbres que acullen el ocells que busquen refugi o fer nius. Que tot respirant fan que puguem respirar nosaltres i tots els sers vius. Un regal de cada dia. Silenciós. Impressionant. Sense fulles no hi vida per les arrels, sense arrels no hi ha vida per les fulles. Sento com en aquest moment milions de petits tubets van alimentant les fulles. Sense màquines, fan pujar la sàvia fins el punt més alt dels arbres. No vull pensar, vull sentir.  El meu cor batega. Ho sé i gairebé no ho noto. Com la sàvia dels arbres, el meu cor dona vida fins a la més petita i allunyada cèl·lula del meu cos. No haig de fer res. 100.000 batecs cada dia. En silenci. Mai podré agrair al meu cor la bona feina que fa.

Tenim molts cors els humans.  El primer d’ aquests cors procedeix del folklore, la astrologia, la medicina simbòlica i la fisonomia. En James Hillman l’ anomena  “ Cor de Lleó”. En Ficino deia que “el pensament del lleó sent passió per la vida, està tant alineat al món,  que forma una unitat amb la voluntat, mostrant-se al món com a rei, groc com el color del dia, estrepitós com un rugit, inamovible com el dogma. El desig es fa indistingible del seu objectiu. Estic unit al que em crema; estic ungit amb la gràcia del meu propi desig, soc presoner del meu propi entusiasme, i per tant estic exiliat del meu propi cor quan crec que més em pertany”.

 Hi ha el cor  que es un òrgan del cos, un muscle o una bomba, un mecanisme complexa, i notari de la nostra mort, hi ha el cor guerrer, “s’ha de tenir cor”, el cor que intueix  “ el cor em diu”  que es quan em transmet emocions, un cor que pateix quan donem “un cop de cap”, i un cor que s’enamora. La ciència mai entendrà tots aquests cors. En silenci comuniquen. El meu cor em diu que la vida es silenci...