CONTEMPLAR ÉS VIURE
CONTEMPLAR ÉS
VIURE
Quan estic per París, si puc, intento visitar el Museu del Louvre. Una visita especialment notable és la sala que alberga la Mona Lisa, on els turistes fan cua sovint amb telèfons a la mà per capturar fotos i vídeos. L'ambient pot arribar a ser força animat, amb individus que ocasionalment empenyen i participen en disputes. No obstant això, se'n van satisfets després d'haver capturat amb èxit la imatge d'aquesta reconeguda obra d'art.
Em pregunto
quants d'ells s'aturen a casa a contemplar la foto de la Mona Lisa, perquè no
han pogut fer-ho al Louvre. Potser mostraran la foto amb molt d'orgull, no per
haver gaudit d'una de les millors obres d'art, sinó per l'orgull de demostrar
que han estat a París i han tornat amb un trofeu. Si se'ls demanessin detalls
d'aquesta obra, segur que ens explicarien ambigüitats i adjectius.
Una foto captura
en qüestió de segons el que Leonardo da Vinci va treballar durant anys. Va
començar a pintar Mona Lisa cap al
1503 i, segons diversos historiadors de l'art, va continuar treballant-hi de
manera intermitent fins al 1517. Això suggereix que podria haver passat fins a
14 anys perfeccionant-lo[1]
.
Què podríem
dir d'aquesta obra d'art?
L'obra retrata
una dona asseguda davant d'un paisatge imaginari, caracteritzat per una
expressió serena i un somriure enigmàtic. Una característica particularment
intrigant és la forma en què la mirada de la Mona Lisa sembla seguir l'observador
des de qualsevol angle. A més, la posició de les mans, elegantment creuades, i
el paisatge de fons amb muntanyes i rius que es dissolen en la boira emfatitzen
la sensació de profunditat. L'horitzó és asimètric, amb el costat esquerre més
alt que el dret, cosa que augmenta la sensació d'irrealitat i misteri en la
composició.
Per dir tot això,
és important saber contemplar. La contemplació implica una mirada serena,
atenta, receptiva i no utilitària sobre el món, els altres o un mateix. La
societat actual ens prepara per ser actius i productius, sovint no deixant
espai per al buit, el silenci o la pausa. Es busca que tot sigui ràpid,
productiu, sense esperes i amb resultats immediats.
Què entenem per contemplació?
La contemplació
es pot definir de diverses maneres. Sovint es veu com una activitat pacífica i
centrada que permet a les persones connectar-se amb el món sense el desig de
possessió o expectatives. Serveix per apreciar aspectes de la natura, els
objectes quotidians i les persones, fomentant la reflexió, la creativitat i
l'autenticitat. Aquest procés es produeix sense preocupar-se pel temps, els
esdeveniments passats o les incerteses futures.
Contemplar no és
només observar; és un acte que transcendeix la simple percepció visual i
apel·la a la capacitat d'entendre, d'endinsar-se en allò que sovint passa
desapercebut en la velocitat del dia a dia. Aquest acte implica parar-se,
deixar que les impressions s'acumulin amb paciència i permetre que l'ànima es
trobi amb l'essència de la bellesa, ja sigui en una obra d'art, un paisatge o
un gest humà. En un món que valora més el moviment constant que la pausa,
contemplar és un gest de resistència. És un retorn al que és essencial, al
silenci que dona veu als detalls i als matisos que sovint ignorem.
Les paraules de Franz Kafka em resulten significatives: "No has de
sortir de l'habitació. Seu a la taula i escolta. Ni tan sols escolteu, només
espereu. Ni tan sols espereu. Mantingueu-vos en silenci, quiets i sols. El món
us serà ofert gratuïtament. Serà desemmascarat; no té més remei. Es desplegarà
en èxtasi als teus peus". [2]
Segons François Jullien, l'apreciació de l'experiència del paisatge i la
seva representació en l'art occidental és principalment conceptual i objectiva.
En la tradició occidental, actuem com a observadors que descriuen el que veiem.
Per contra, en la cultura tradicional xinesa, l'objectiu és capturar i
submergir-se en el paisatge, experimentant-lo d'una manera indefinida i
intuïtiva. Aquesta immersió ressona amb les nostres emocions, permetent-nos
formar part del paisatge sense recórrer a la definició o l'anàlisi.[3]
Què ens
impedeix contemplar?
Byung-Chul Han
caracteritza la nostra societat com una "societat del cansament", en
la qual l'autoexplotació en nom d'augmentar la productivitat genera ansietat.
Aquest entorn desaconsella la contemplació, que requereix tranquil·litat i
períodes de pausa. Han ha emfatitzat l'efecte de la "hiperatenció",
on el canvi continu en els estímuls impedeix que els individus estiguin
presents. La multitasca requereix una concentració profunda i una immersió
sostinguda, que estan en desacord amb la pràctica de la contemplació.[4]
Encara estem a temps
Des que vaig
començar a aprendre pintura a l'oli, he desenvolupat una millor capacitat per
apreciar paisatges i obres d'art. Aquest procés també ha millorat la meva
percepció dels esdeveniments quotidians, les persones i les situacions,
permetent-me comprendre millor el seu impacte en mi.
Potser no és tan
difícil com sembla. Implica abraçar els moments de pausa com a oportunitats per
apreciar els regals que la natura ens ha atorgat: una visió única, un
llenguatge extraordinàriament ric, capacitat de sentiments i autoconsciència.
Aquests moments de contemplació, com observar una mirada captivadora, escoltar
música, llegir un poema, empatitzar amb el plor d'un nen, presenciar el
somriure d'una parella, compartir una abraçada plena de complicitat, o simplement gaudir del silenci, defineixen la nostra humanitat.
Contemplar és viure !!!
Comentarios