L'ART I L' ART DE VIURE
He après molt amb
aquesta obra d’en Gombrich. Entendre la evolució des de l’art de la prehistòria
fins l’art modern, passant per la Mesopotàmia, Egipte, Grècia i Roma. Entendre
el perquè els egipcis nomes podien expressar l’art d’una forma molt rígida, o
els grecs van ser capaços de crear tota una excepcional cultura de l’art que va
marcar bona part del Renaixement. Com l’art s’expressa segons la cultura de la
societat. L’ evolució de l’art és sempre complexa, seguir models antics o
innovar.
Art i Cultura
De l’art dels
egipcis a on els artistes eren anònims i considerats com uns obrers com els
altres fins a la dignificació i el prestigi que poc a poc es va consolidant en
els grans artistes a partir del Renaixement. L’aventura de l’artista que ha de
triar entre seguir els desigs dels que paguen per les seves obres o fer la seva
innovant les tècniques arriscant com
arribar a final de mes. Moltes històries tràgiques. Molts pintors i escultors
no van gaudir de fama al llarg de la seva vida, com és el cas de Van Gogh.
Fets com la
contrareforma que va ser conseqüència de la tenacitat d’en Martí Luter van
posar moltes dificultats als artistes de l’època. Els luterans i d’altres
branques com els calvinistes van prohibir exhibir imatges a les seves
esglésies. Fins aleshores una gran part de producció d’ obres d’art eren
destinades a les esglésies. Molts van tenir que buscar-se la vida creant noves
formes de mostrar el seu art.
Un altre esdeveniment
va ser la revolució francesa. Abans i després de la Revolució Francesa, el
neoclassicisme va ser l’estil artístic predominant a França (i a Europa i els
Estats Units des de 1750 fins a 1830). Aquest ressorgiment clàssic de finals
del segle XVIII va ser distintiu pel seu èmfasi en l'exactitud arqueològica,
fruit del nivell sense precedents de coneixement de l'art i l'arquitectura del
món antic del període.
En paral·lel
podríem parlar de l’ art àrab o japonès entre d’altres, que van aportar
sensibilitats i pràctiques molt llunyanes a les del “ món occidental” però que
més tard van influir en les obres d’art d’aquest món.
La Bellesa
Parem aquí
l’historia. Parlar d’art és parlar de
bellesa. O no? Però que és la bellesa? Perquè diem que una cosa, paisatge o
persona es bella?
La història ens
mostra l’evolució i els canvis de gustos en el món de l’art amb el temps. L’art
sempre ha estat vinculat a les dinàmiques de la societat i les innovacions
tecnològiques. No sols en la pintura i l’escultura, sinó també en
l’arquitectura, la literatura, la música y la dansa.
Simplificant molt
podríem dir “Per què creure p? Perquè és cert. Per què vols x? Perquè és bo.
Per què mirar-ho? Perquè és bonic.” Al final la bellesa està en el ulls del que experimenta
l’art i el seu entorn quotidià. Per això és tant complexa. La teoria de la
gravetat és objectiva. Podem opinar sobre la gravetat, però no podem negar-la.
Em temo que amb
el soroll del món que vivim, estem perdent la capacitat de veure, sentir i
viure la bellesa, no sol en les arts, sinó en tot el que ens envolta. Una posta
de sol, un dia al mar, les muntanyes i els boscos, les nits estelades...la
mirada de la persona estimada... Per apreciar la bellesa ens cal silenci. Ens
cal anar sense presses. En el món accelerat que estem submergits no hi ha pauses,
no hi ha silencis.
Els humans i l'art
Parlem de
nosaltres. Tu i jo. Som humans. Uns mamífers evolucionats que tenim un cos
extraordinari. Un cervell privilegiat. Gràcies al llenguatge ens hem apoderat
de la Terra, per bé i per mal, amb uns
ulls i una oïda d’una enorme complexitat i finesa que són una veritable
meravella. Sense oblidar les capacitats del nostre cos que amb la
intel·ligència que tenim ens permet viure a tot el planeta siguin quines siguin
les condicions ambientals. Una meravella. Els ossos polars no poden viure al
Sàhara. Els elefants no poden viure en climes freds. I sobretot som un animal
extremadament social.
No és bonic i bell
aquest cos que tinc com humà? Ai! Hem caigut en la trampa de comparar cossos,
de pensar que hi ha models a seguir i paràmetres a assolir. Les xarxes socials
estan destruint la estima pels nostres cossos. Com si per ser humà ens calen
uns estàndards corporals. Una veritable tragèdia.
Convertir-se en
individu és adquirir un caràcter idiosincràtic poc comú, un conjunt de trets i
un mode de vida que el diferencien de la resta del món i el converteixen en
memorable no només pel que fa o diu ,
sinó també per qui és. Pot semblar una mica dur, però només algunes persones es
creen a si mateixes o esdevenen individus, amb el pas del temps. Una veritable
llàstima.
L’art de viure...
Podem sobreviure,
viure, viure bé i sobretot saber dissenyat el nostre art de viure. Com tot
art no és fàcil, car sorgeix del més profund de nosaltres. És una creació, amb
tots els riscs que això implica. Podem fracassar. I això no és gens fàcil
d’assumir. Per molts és millor no moure’s de l’àrea de confort, viure rutines,
camins trillats i evitar riscs.
Cuidar el
llenguatge, el nostre gran tresor.
Potser una primer
aprenentatge de l’art de viure és el llenguatge. La paraula no és nomes un so o
un símbol, ella representa la nostra capacitat d’ explicar-nos i de comunicar.
Les paraules son tant potents que un sol mot pot impactar molt tant per bé com
per mal. Podem destrossar a l’altre o podem fer-lo feliç. Quan diem “t’estimo”
sincerament l’ impacte és l’ oposat al d’ insultar o de criticar cruelment. Vivim
temps difícils a on ens costa esbrinar el que és veritat i el que és mentida. Com
a curiositat el diccionari de la llengua
catalana té aproximadament 250.000 termes, de les quals utilitzem de mitjana 2500
o sigui un 10%... Si afegeixi’m una paraula cada dia al nostre vocabulari
quotidià, ens caldrien 10 anys per arribar a manejar 3650 paraules més.
Les paraules són
els nostres instruments per teixir relacions, compartir sentiments, crear
comunitats, fer ciència, educar, etc. Com més ric és el nostre vocabulari podem
elaborar missatges més precisos i més rics en contingut. Però no només és
qüestió de vocabulari, és que ens cal que les nostres paraules siguin
impecables, evitant manipular, ser honestos, evitant danyar els altres.
Saber distingir
del que depèn de nosaltres i del que no.
Per viure en
plenitud ens cal fer cas als Estoics. Passi el que passi no n’hem de fer una
qüestió personal. Hem d’ aprendre a saber el que està en les nostres mans i el
que no. Nosaltres no podem escollir les circumstàncies que envolten la nostra
vida, però sempre podem escollir com hi responem. Sentir-nos víctimes mai és quelcom
que ens ajudi. Prendre les nostres responsabilitats ens dona poder de fer el
millor que podem donades les circumstàncies.
Evitar les
suposicions i les expectatives
Molts de les
nostres angoixes i del nostre malestar prové de les suposicions i de les
expectatives. Bona part dels nostres dies els passem fem suposicions i generant
expectatives. Ens posem objectius que no podem assolir i jutgem als altres i a
certes situacions sens cap base, nomes
en suposicions. Al final la nostra vida esdevé un camp de batalla, del que
nomes podem sobreviure, amb sort, però no viure.
Fer tot el
millor que podem.
Si en la nostra
societat cada ú fes el millor que pot, el món canviaria radicalment. Estar en
l’ acció és viure plenament. Ens costa poc criticar, donar consells, tenir
idees genials, acusar als altres, però ens
costa molt actuar. Sovint perquè estem pendent dels altres, del que
opinaran o del que pensaran. Ens fa pànic
que els altres ens rebutgin. Tenim por de prendre riscs. Ens quedem
bloquejats i en convertim en meres víctimes.
La nostra vida
és una obra d’art que anem dissenyant i realitzant.
És tasca de cada
ú de dibuixar i pintar la nostra vida. De saber viure i viure bé. De ser
responsables, solidaris i de compartir
el que som i tenim. De fer el millor que podem. De tenir un llenguatge
impecable. Depèn de nosaltres. No valen excuses. Quan naixem de mitjana tenim
30.000 dies per fer la nostra obra d’art abans de morir. No sabem quants dies ens
queden, però és una llàstima deixar món sense acabar la nostre obra d’art. Nomes
tenim una oportunitat...
E.H. Gombrich.
KIndle. The Story of Art. Phaidon Limited. 1995. New York
Scruton, Roger. Bellesa:
una introducció molt breu (pàg. 2). OUP Oxford. Edició de Kindle.
Comentarios