ESTEM VACUNATS, PERÒ TOT I AIXÍ, UN DIA ENS MORIREM.
“Lamento por Ícaro” (1898) de Herbert Draper
Ja fa dies em van posar
la segona dosi de la “Vacuna”. Tot un alleujament i una alegria immensa saber
que cada cop hi ha més persones vacunades. Un any enrere, amb l’evolució de la
pandèmia, era impensable que en tan poc temps poguéssim disposar de la
“Vacuna”. Tot una gesta científica que hem d’apreciar molt.
En certa manera, els
que hem aconseguit arribar fins aquí som uns afortunats. Fins el dia 24/04/2021
hi ha hagut, en el món, 152 milions de casos de contagi, dels que 85 milions
s’han recuperat i 3,18 milions han mort.
És a dir, és com si 15.500 avions amb 200 passatgers cadascun s’haguessin estavellat.
Sense oblidar, els milions de persones que no s’han recuperat plenament.
Hem viscut i encara
vivim moments difícils, on les males notícies s’han succeint unes a les altres
com és el cas de la Índia o Brasil. Tots, d’una manera o altra, ens hem
plantejat la possibilitat d’estar contagiats i de morir. No ho hem dit massa,
però és així. Tots podíem deixar de viure.
La pandèmia serà
una qüestió del passat però, la mort seguirà sent una qüestió del present. En
el món occidental, la mort s’ha anat convertint en un tabú. La prosperitat econòmica
i l’augment de les activitats de distracció han anat empenyent la mort cap a un
espai invisible.
No es tracta de
viure amb la por al cos o de posar un crani d’un difunt a la tauleta de nit per
recordar que som mortals, com feien en el passat alguns membres d’ordres
religioses. Es tracta de veure com integrem el fet que som mortals en la nostra
vida.
Death and Life. Gustav Klimt
Des de la
prehistòria, els humans hem estat esporuguits pel tema de la mort. No en va, som uns animals mamífers que
tenim consciència. Segurament, hi ha una consciència en d’altres animals. És un
tema discutit. Som els únics, segurament, que tenim consciència que la vida té
un final. Hi ha recerques que afirmen que els elefants i d’altres mamífers
mostren unes conductes específiques amb la mort d’un membre del ramat.
Els egipcis, i molt
abans d’ells, van instaurar rituals i monuments per a l’enterrament dels morts,
almenys els que eren poderosos. De fet, si no hi hagués un final en la vida
dels humans, no hi hauria religions probablement. Tampoc sexe, car no hi hauria
desig, ni tant sols necessitat de reproducció. Un món d’immortals seria
profundament avorrit, no us sembla? Al cap i a la fi, tota la natura viu el
cicle néixer, créixer, reproduir-se i morir. Els humans som part de la natura.
S’han escrit molts
llibres i estudis filosòfics sobre l’impacte de saber-nos mortals en la nostra
vida quotidiana. Però, de la mateixa manera, que llegir un llibre de com a
jugar a tennis no garanteix que puguem jugar de forma excel·lent el dia
següent, la filosofia i totes les reflexions possibles no garanteixen que
sapiguem integrar el fet que un dia ens morirem. Com el fet que ser creient i
practicant d’una determinada religió, no evita l’angoixa i la por per “la meva
mort”, encara que ens promet una vida, en general, fantàstica desprès de la
mort -això sí- si hem complert la llista d’obligacions i deures a fer.
La mort la vivim
com una cosa dels altres, sovint familiars o amics, però no veiem “ la meva
mort”. Fa uns tres anys va morir el meu pare Nasi als 93 anys, l’any passat va
morir la meva mare Angelina als 92. Quan ens van donar la urna de les cendres
del meu pare, em va impressionar el pensar que aquell home estimat i que m’estimava
es convertia en una pila de cendres, de fet, en una pila d’àtoms. En paraules
de Demòcrit: «... en realitat, només, hi ha àtoms i buit.».
En el fons, patim en
sentir-nos impotents d’evitar la mort dels altres. Ens dol i ens fa ràbia.
Fixem-nos quan un nen o una persona adulta és salvada d’una mort segura, per
exemple en el mar, i com admirem a qui ha aconseguit, amb la seva acció, evitar
la seva mort. Tots voldríem ser capaços d’ evitar la mort d’altres, però no podem.
Potser hauríem de fer cas dels estoics com en Marc Aureli quan diu “encara que
haguessis de viure tres mil anys i encara deu vegades el mateix nombre, recorda’t
sempre que no es perd una altra vida que la que es viu i només es viu la que es
perd”.
Eugène Ionesco en
la seva obra “ El rei es mort” mostra el rei moribund que no pot suportar la
pèrdua del poder davant la mort. Crida desesperat, ordena a la mort que no
arribi, clama als morts que l’ ajudin, que li diguin com van aconseguir
morir. “Moriré quan jo decideixi, jo sóc
el que mano en el meu regne”...
La reina Maria,
l’únic personatge amorós del drama, li suplica que estimi, que estimi en
bogeria. Que l’amor és més fort que la mort: “ Si estimes en bogeria, si
estimes sense restriccions, la mort desapareix. L’amor et dona el seu suport.
Et lliures i l’angoixa t’abandona. El món està fora de perill, tot es fa nou,
el buit es torna plenitud...” . Però el rei no pot...només pensa amb ell. No
pot estimar.
Estic llegint “ The
Denial of Death” de l’antropòleg Ernest Becker, una obra una mica oblidada que
va guanyar el Premi Pulitzer el 1974, paradoxalment poc desprès de la seva mort
als 49 anys.
Resumint, en Ernest
Becker ens diu que la millor medicina (amarga) davant la mort és acceptar-la, de
familiaritzar-se amb el fet que un dia no hi serem. Els seus arguments són:
1. No vivim en un món Disney, la natura en si mateixa
és brutal, al ran de la historia del món hi ha hagut cataclismes, terratrèmols,
inundacions, volcans incontrolats, etc. La vida de molts animals, peixos, aus,
insectes, etc és possible gràcies a una lluita per sobreviure, on la mort d’un
és la forma d’alimentar-se d’un altre.
2. La conducta dels humans està motivada per la
nostra necessitat biològica de controlar la nostra ansietat bàsica per negar el
terror de la mort. Els humans som conscients que ens morirem, que no hi ha
escapatòria. Fem el que fem, siguem com siguem, triomfadors o perdedors,
poderosos o no, tots estem destinats
a morir.
3. Aquesta por a la mort és tan forta que només la
podem suportar amagant-la en l’ inconscient. Busquem distraccions constantment,
treballem com bojos, ens angoixem per nimietats, acusem el món de les nostres desgràcies,
ens creiem que som importants i poderosos, fins hi tot, podem emmalaltir
mentalment al no suportar el fet que estem
de pas.
4. Creiem que si som herois podem superar els límits
de les nostres vides i negar que som éssers contingents. La major part de
conflictes ideològics, religiosos o entre cultures, identitats i ètnies són, essencialment,
batalles entre herois de projectes immortals i de guerres santes. Tot, sempre, sota
la bandera d'un món millor. Volem destruir el mal i el que fem es crear més
mal.
En Becker ens ve a
dir que en negar la mort i esdevenir herois que amb els seus projectes cerquen
la immortalitat, és una causa important del mal en el món. Ja sigui com herois
líders o com herois seguidors. Només cal fer una ullada a la història del Segle
XX o a la guerra santa islamista. Tots volem ser reconeguts i trobar sentit a
les nostres vides, però no a qualsevol preu. Ara com ara, això no és gens
fàcil, si no som conscients que som mortals i tenim un esperit crític i lúcid per
viure autènticament.
Només podem viure
plenament, si acceptem que som limitats i que som mortals. La pandèmia ens ha
mostrat com som de fràgils, i això ens ha d’esperonar a viure amb intensitat
cada moment de la vida. Com deia Buda "
BIBLIOGRAFIA I
FONTS CONSULTADES
1. The Denial of Death. Ernest Becker. 1074. https://amzn.to/3tg41Sy
2. Rey Se Muere, El / El Peaton Del Aire / El Cuadro
/ Delirio A Duo (70 Aniversario (Losada)) Tapa blanda – 1 enero 2011 https://amzn.to/2Skc7gi
3. Muerte y alteridad. Byung-Chul Han. Herder. 2018. https://amzn.to/2RL16o9
Comentarios