CONTEMPLAR ÉS VIURE

 EL MAL I LA CRUELTAT DELS HUMANS. PART 1

Reflexionar sobre el mal és, en el fons, mirar de fit a fit una de les ombres més persistents de la condició humana. Vol dir preguntar-nos d’on neix la crueltat, com arrela dins nostre i de quina manera arribem a justificar el sofriment dels altres. La pregunta és antiga, però no pas gastada: travessa els segles i continua respirant dins la vida quotidiana.

Un dels episodis que millor encarnen aquesta perplexitat és el terratrèmol de Lisboa de l’1 de novembre de 1755. El seísme, d’una magnitud estimada entre 8,5 i 9,0, va ser seguit per incendis que van durar dies i per un gran tsunami. Era Tots Sants. Van morir entre 40.000 i 100.000 persones, i la ciutat va veure com s’ensorrava prop del 85% dels seus edificis, incloses esglésies, palaus, biblioteques i una part valuosa del seu patrimoni artístic.

La catàstrofe no només va devastar una ciutat; també va sacsejar una manera d’entendre el món. El terratrèmol de Lisboa va alimentar debats filosòfics i religiosos sobre el mal, la providència i la fragilitat humana. Durant segles, moltes tragèdies naturals i moltes guerres s’havien llegit com un càstig diví pels vicis i pels pecats dels homes. Avui, en canvi, tendim a veure que les causes del sofriment són sovint humanes, estructurals o inherents als mateixos fenòmens naturals, i no pas l’expressió d’una voluntat sobrenatural.

També la comparació amb la natura ens interpel·la. La majoria d’animals maten per alimentar-se o en contextos de conflicte, de competència pels recursos o de reproducció. Els humans, en canvi, podem matar per poder, per por, per ideologia, per ressentiment o per ambició. Aquesta diferència és tan inquietant com reveladora.

La nostra violència no és només instintiva: és també simbòlica, organitzada i massiva. Som capaços d’imaginar enemics, d’aixecar relats, de justificar fronteres i de convertir la por o l’odi en sistemes de dominació. Per això el mal no és únicament una acció individual, un gest aïllat o un impuls fugaç; sovint és una construcció col·lectiva, lenta, sedimentada i fins i tot legitimada.

Així mateix, el mal no es pot reduir a una idea abstracta ni a un problema reservat als tractats morals. Se’ns apareix en la vida quotidiana, en les relacions personals, en les desigualtats socials, en les decisions polítiques i en totes aquelles estructures que toleren, normalitzen o perpetuen el sofriment.

El mal i la crueltat no pertanyen només a l’escenari extrem de les guerres o dels genocidis. També habiten la quotidianitat i hi adopten formes menys visibles, però no pas menys reals: l’abús, la humiliació, l’explotació, la indiferència davant el dolor aliè. En parlarem a la part 2.

Allò que més inquieta és constatar que molts actes malvats no provenen de monstres excepcionals, sinó de persones ordinàries, amb una vida aparentment normal. Ho revelen tant els casos de violència extrema i d’abús com els grans fraus econòmics o les formes persistents de maltractament, com l’assetjament escolar, la violència de gènere i totes aquelles pràctiques que erosionen, a poc a poc, la dignitat humana.

Davant aquesta expansió del mal, la resignació no pot ser l’última paraula. Pensar-lo amb rigor és necessari, però no n’hi ha prou. També cal preservar la lucidesa moral, la responsabilitat i aquella forma de bondat que, sense fer soroll, resisteix la crueltat i manté oberta la possibilitat d’un món més humà.

El mal sistèmic en la història: guerres, totalitarismes i violència estructural.

La història contemporània ofereix una successió gairebé insuportable d’exemples en què el mal es conjuga amb la guerra, el fanatisme i les estructures de poder. A la Primera Guerra Mundial (1914-1918), els historiadors estimen entre 15 i 20 milions de morts: entre 9 i 10 milions de militars i entre 6 i 10 milions de civils.

La Segona Guerra Mundial va dur aquesta devastació a una escala encara més monstruosa. Segons diferents fonts, els països de l’Eix van ser responsables de la mort d’entre 11 i 17 milions de persones, i el règim nazi, sota Hitler, va impulsar l’Holocaust, amb l’assassinat d’aproximadament 6 milions de jueus, 2,7 milions de polonesos ètnics i milions d’altres persones condemnades a desaparèixer sota la lògica criminal d’un poder que havia convertit l’extermini en administració.

Aquest horror no va ser un accident de la història. Com passa sovint en els assassinats massius, no n’hi ha prou amb dirigents criminals: cal també la passivitat, l’obediència o la complicitat de molts. El mal prospera tant per l’acció directa com per la indiferència, tant per la mà que colpeja com per la mirada que es desvia. Per això la resistència al nazisme, com la de la França de Vichy, continua essent un recordatori moral: oposar-se al mal exigeix lucidesa, empatia i coratge.

El segle XX va continuar acumulant formes de devastació massiva: les guerres de Corea, del Vietnam i de l’Afganistan, les guerres civils africanes, el règim de Stalin, la Guerra Civil Espanyola o la guerra dels Balcans són rostres diversos d’un mateix fenomen: la capacitat humana d’organitzar el sofriment a gran escala.

En el cas de Stalin, el nombre de víctimes continua envoltat de debat a causa de la manca de registres complets: els arxius soviètics parlen d’uns 3,3 milions de morts oficials, però altres estimacions eleven la xifra fins a almenys 15 milions. També aquí la burocràcia, la por i la violència política es van entrellaçar fins a convertir la mort en una realitat administrada.

La Guerra Civil Espanyola (1936-1939), marcada igualment per la repressió i la brutalitat, va causar, segons fonts diverses, entre 500.000 i 1 milió de morts. Als combats s’hi van afegir execucions, assassinats sistemàtics i altres formes de violència política que van deixar una ferida profunda i duradora.

La guerra dels Balcans, desencadenada entre 1991 i 2001 en el territori de l’antiga Iugoslàvia, va recordar dolorosament que la barbàrie no pertany només a un passat remot. Segons dades de l’ONU, s’hi van registrar prop de 120.000 morts entre militars i civils, enmig d’una descomposició política i ètnica que va fer de la violència una forma de llenguatge.

Després del col·lapse de la Unió Soviètica, el 1991, va semblar per un moment que s’obria una època menys convulsa. Fins i tot Francis Fukuyama, a La fi de la història i l’últim home (1992), va formular la idea que la democràcia liberal i el capitalisme s’imposarien com a horitzó final de l’organització política. Però la història, tossuda, no es va deixar clausurar.

La invasió russa d’Ucraïna, iniciada el 24 de febrer de 2022, n’és una prova dolorosa. Malgrat la manca de dades definitives, s’estima que la guerra ha causat centenars de milers de morts i ferits entre militars i civils. El conflicte continua obert, com una ferida que no deixa de sagnar.

També el conflicte desencadenat després de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre de 2023 ha mostrat fins a quin punt la violència es desborda, s’escampa i acaba engolint territoris sencers. Les conseqüències van més enllà de Gaza i han afectat també el Líban, recordant-nos que el mal rarament coneix fronteres estables. En resum, un genocidi que ningú sap parar.

En paral·lel, alguns discursos polítics han arribat a parlar d’una «no guerra» entre els Estats Units i l’Iran. L’expressió és reveladora: mostra fins a quin punt el llenguatge pot servir per maquillar la destrucció, diluir la responsabilitat i convertir la violència en una abstracció tolerable. Els relats poden ser una forma de poder. 

No és possible recórrer aquí, amb detall, tots aquests conflictes. Però els exemples citats permeten reconèixer un tret comú: quan el mal esdevé estructural, els qui en pateixen les conseqüències més greus són gairebé sempre els ciutadans, independentment del bàndol a què pertanyin.

Nota en aquest text ,que jo he escrit, s’ha fet una correcció ortogràfica i d’estil, així com part de recerca d’esdeveniments i dades per Copilot