Ser feliç en un món imperfecte
No ens deixen tranquils. Amb dades assenyalades com les festes Nadalenques se’ns bombardeja amb missatges de crisi. El món s’ acaba. No hi ha dret. El preu del petroli pels núvols , l’ inflació, les conseqüències de la crisi hipotecària als Estats Units, previsions de creixement a la baixa, els retards dels trens de rodalies , l’ AVE que no acaba d’ arribar...
Sóc home de poques defenses i quan sento que el meu entorn es fragilitza busco consol en els clàssics. Aquests dies m’ he refugiat amb en Wolfang Goethe. Pur instint.
Llegir un cop més les “ Desventures del jove Werther “ (1774)o les “ Afinitats afectives” (1809) són una teràpia extraordinària. Però ho és més encara el llegir una biografia de Goethe com la que ha escrit en John Armstrong un escocès que ha publicat “ Love, life, Goethe”.
En Goethe va ser una persona amb una intel•ligència superdotada i una curiositat malaltissa, que va fer pràcticament de tot i va aconseguir una cultura enorme. Primer va estudiar idiomes , encara que més tard es va inclinar per l’ art, al mateix temps escrivia poemes, i s’ interessava per d’ altres branques del coneixement com la geologia, la química o la medicina.
Un gegant intel•lectual en la seva època que avui seria irrepetible. Però més enllà de la seva talla cultura i de la seva ploma literària, va ser un home que va viure en una època especialment convulsa. Va néixer a Frankfurt el 1749 i va ser prou hàbil com per treballar per la cort de Carles August de Weimar escapant-se de seguir l’ ofici d’ advocat i d’ un compromís sentimental que l ‘angoixava.
Va viure de prop les crisis politiques i socials a Weimar i al estats de la futura Alemanya, també l’ invasió napoleònica, fins el punt que va ser obligat a hostatjar generals de l’ invasor Napoleó a casa seva, segurament desprès d’ una famosa entrevista personal amb ell (1808)
Però va ser capaç de ser feliç en un món imperfecte. Desprès de tot un seguit d’ aventures amoroses i més d’ un desengany, va viure setze anys amb Christiane sense estar casats, que per l’ època deuria ser un veritable repte social ( es va casar amb ella més tard). Van tenir un únic fill Juli August, ja que desprès van seguir un seguit d’ avortaments espontanis que van impedir crear una família més nombrosa, malgrat la seva il•lusió en tenir més descendents.
Malgrat tot en Goethe s’ en va sortir. Gràcies a la seva actitud vital, la seva curiositat i la seva pro-activitat. Política, art, ciència, literatura, enamoraments...fins i tot enamorar-se bojament i demanar la mà ( sense éxit) de Ulrike una noia de 19 anys quan ell en tenia 74.
Tot i haver-me refugiat amb en Goethe per uns dies , no puc deixar de pensar que ja som el 2008 i que hi ha tot de reptes que caldrà afrontar. En tot cas m’ he proposat per aquest nou any “ Ser feliç en un món imperfecte” a veure si me’n surto...
