Moments màgics

Desprès de dos dies de reunions a Brussel•les he agafat l avió a l’aeroport de Zaventem per tornar a Barcelona. La rutina de sempre. Gent amunt i avall. Control de seguretat. Sempre humiliant. Per sort el vol surt puntual. Al cap de poc de que l’avió se s’enlaira descobreixo una posta de sol extraordinària. Uns núvols tacats de vermell i un sol que se’n va poc a poc. Ha durat força estona . Com una melodia musical. Ha estat de veritat un moment màgic.

Cada cop més aprecio aquests moments màgics. Es una experiència única. No sé si son moments que busques o moments que et troben. La sensació de estar en un indret , en una situació determinada, especial , inesperada i que fet i fet t’omple de joia.

La nostra vida atrafegada no ens deixa contemplar el nostre entorn. Anem sempre per feina. Coses importants que cal fer. O problemes que cal resoldre. A veure si amb tan tràfec, ens oblidem de viure.

De forma casual en les darreres setmanes he tingut que viatjar bastant. Primer Àustria, desprès Suècia , Madrid i darrerament a Brussel•les. Es un privilegi el descobrir, compartir, aprendre... .

Goethe va escriure “ Viatge a Itàlia” que reflexa la seva experiència del seu viatge a aquest país els anys 1816 i 1817.M’encanta aquesta obra per la forma que “ mira” el que veu. Per una banda la seva constant recerca dels fenòmens de la naturalesa. I per una altra l’afany de conèixer el món de l’art.

Avui dia les coses són més fàcils. No cal emprar molt temps en desplaçar-se d un lloc a l’altre. El que eren abans preus prohibitius ara són molt més populars.

La veritat és que tampoc cal anar molt lluny per viure moments màgics. A vegades és la mirada innocent d’un nen, o el creuar-se al carrer amb gent desconeguda però que transmeten vitalitat. Anant en metro i veure les cares de la gent , amb les seves preocupacions, les seves esperances i les seves decepcions. O veure un paisatge en el que no som espectadors si no que ens sentim part del paisatge. Tocar un arbre i sentir que al fi i al cap som tos dos vida, encara que en formes diferents.

Fa pocs dies amb una colla d’ amics varem anar als Pirineus aragonesos. Feia una nit extraordinàriament clara. Ens varem estirar pel terra i varem contemplar l’enormitat del firmament. Són moments que no et canses de mirar els estels amunt i avall i no pots deixar de sentir la poca cosa que som.

Potser la vida és això. Un munt de moments màgics que només esperen ser descoberts.