PARIS

Fa poc vaig estar a Paris. Feia temps que no tenia l’oportunitat de fer-ho. Aquests viatges i estades tenen sempre una mirada al passat. La darrera vegada que vaig viure aquí. La gent que vaig trobar. Les imatges dels carrers i dels monuments. De cop i volta es projecte una pel•lícula que tot essent l ‘actor acabes sent espectador.




França, la llengua i la cultura francesa sempre m’ ha fascinat. Grans filòsofs, escriptors, pensadors, artistes, directors de cinema... Una cultura que sempre va un pas davant. Molière, Pascal, Montaigne, i més recents com Sartre, Camus, Foucault, Baudrillard, Lacan Derrida, son un exemple d’ una cultura que ha tingut sempre una gran vitalitat. No diguem la qualitat del cinema amb personatges com Truffaut, Godard, Chabrol que han marcat tota una època.



Passejar pels Champs Elysées i desprès per la Rive Gauche és una experiència que malgrat ser repetida, sempre és nova. El pes de l’ història i la bellesa dels edificis fan impacte. Perdre’s pel Louvre és recomanable a tota persona sensible.



Potser víctima del seu passat, França és un país en plena crisi per trobar el seu lloc en el món globalitzat. Fa poc que el govern a proposta del President de la República ha posat en marxa un debat sobre la identitat nacional. Es pregunten que vol dir se francés avui dia . Han destapat la caixa dels trons. Només cal seguir els mitjans de comunicació francesos per adonar-nos que els hi encanten els debats ( no les tertúlies) i les opinions es manifesten amb la cruesa necessària. Hi ha una expressió “ langue de bois” que vol dir el parlar franc i obert.



No podia d’ estar per París i no pensar en el 50 aniversari de la mort del filòsof Albert Camus, que simbolitza aquesta França dels pensadors i de la polèmica. Malauradament en Camus va morir en un accident de cotxe a la jove edat de 47 anys en plena vitalitat intel•lectual.



Hi ha una frase seva que m’ agrada molt : “No caminis davant meu, potser no et segueixi. No caminis darrere meu, pot ser que no et guiï. Camina al meu costat i sigues el meu amic”.



Es una llàstima que sent veïns no tinguem més vincles... A veure si som capaços de caminar de costat com a països. Tots hi guanyaríem...