Nous Paradigmes en un món complex

En l’ article anterior plantejava que la crisi que estem patint , no és només una qüestió del Govern de torn, que hi han factors interns i externs que han provocat la situació a on som. 

Sense voler ni pretendre donar solucions si que volia identificar pistes sobre el canvi de paradigma que ens està trasbalsant.

El ser humà existeix com a tal , diuen els antropòlegs, , de fa 40.000 anys. Això vol dir 20 vegades 2.000. Durant aquest llarg període temps , probablement amb unes condicions molt dures , no passava res de nou. El ser humà sobrevivia buscant territoris a on trobar menjar i aixoplugar-se. No cal oblidar que el ser humà és l ‘ únic mamífer que necessita menjar cuit. Això va ser una gran avantatge per l’ ús del temps. El menjar cuit et permet menjar de pressa i allibera temps per d’ altres activitats. Nomes cal que observem a d’ altres mamífers, vaques, xais o elefants, que es passen el dia menjant car s’alimenten de productes crus. 

Si bé per milers d’ anys res canviava, és en el transcurs dels darrers dos segles que es produeixen un seguit de canvis extraordinaris que transformen la forma  de viure i treballar.  I sense cap dubte els més decisius han ocorregut en els darrers 50 anys . 

El drama és que el nostre cervell està programat per sobreviure, no per ser feliços ni per viure amb agitació un munt de canvis, sobretot si es produeixen ràpidament i al mateix temps.

Ara però ja no es tracta solament d’ adaptar-nos als canvis un a un. Estem davant d’ una societat en canvi permanent que crea un nou paradigma social i polític, que comporta :

Complexitat. Hem de fer front a realitats imprevisibles que depenen de factors múltiples. Amb variables permanents que no controlem. Ens costa entendre el que passa al nostre entorn i ens costa entendre el que ens passa a nosaltres. No trobem respostes fàcils. 

Ambigüitat. Costa trobar les coses clares. Rés és blanc o negre. Les creences religioses, o les fidelitats polítiques es desfilen a les nostres mans. Ni el poderós infern sembla que existeixi. Convivim amb gent de cultures i creences diferents de les nostres. No sabem com hem de relacionar-nos. Volem i dolem. 

Superficialitat. Tot esdevé efímer. Malgrat que ja per natura som efímers, cada cop més ens envolten realitats efímeres. El món del consum ens porta a un frenètic utilitzar i tirar. El que avui sembla que funciona, demà deixa de funcionar. L`èxit d’ una acció es volatilitza amb pocs dies. 

Vulnerabilitat. Rés és segur. Mai ho ha estat. Però ara en som conscients. Sabem de les mil malalties que podem patir. De la fragilitat de la nostra vida personal ( morts, separacions, divorcis, etc). De l’ inestabilitat de la feina al no saber que succeirà amb les nostres pensions. Busquem seguretats, però no sabem a on trobar-les.

Transparència. Les noves tecnologies i les xarxes socials ens fan transparents. Per bé i per mal. El que succeeix en un indret del món es sap en minuts. Les malifetes d’ uns o altres queden en evidència fàcilment . Els wikileaks han destapat un munt de porqueria. Però això també comporta una preocupació del que entenem per intimitat i privacitat. 

Semblaria que el panorama és força negatiu. Doncs, no. El ser humà és un animal que evoluciona i s’ adapta. També és un ser social que s’ enforteix amb la relació amb els altres i es creix davant les dificultats. Fa 40.000 anys que ho està fent...

El perill, o la trampa és pensar que l’ únic problema és l’ economia i les finances, que sens cap dubte són un gran problema. Però, a sota hi ha una nova societat emergent molt potent que tindrà que trobar noves maneres de viure i de superar-se. 

Com ens deien els profes de mates, no podem solucionar un problema si no el plantegem bé o no tenim les dades adequades.

Per això ens cal plantejar  bé el problema i tenir les dades necessàries.

Avui som 6.950.000.000 milions d’ habitants en aquest planeta. Es calcula que pel 2020 serem 7 950.000.000.Del quals 3.000 milions viuen sota el llindar de la pobresa ( 1 dolar diari).

Tot i així les coses van a millor. l’ any 1991 hi havien el món 2.300.000.000 de persones amb un treball, a l’ any 2011 n’ hi han 3.100.000.000. En 20 anys l’ ocupació en el món ha augmentat en 800.000.000 de persones. Una xifra impressionant. El problema per nosaltres  és que la major de l’ ocupació s’ ha creat en el països d’ economies emergents i no al món occidental.

M’ atreveixo a citar tres dades que ens poden ajudar a fer el diagnòstic del que ens està passant.

1.- Població productiva.

Segons el Institut Nacional d’ Estadística l’1 de gener del 2010 a Espanya hi havia 47.021.031 habitants i una població activa de 23 milions. Dels quals 3 milions són funcionaris. Al 2009 es censaven 9 milions de pensionistes i 4 milions amb alguna invalidesa. El nombre d’ aturats inscrits a començaments del 2011 era de 4,2 milions. Simplificant una mica a Espanya treballen el 50% de la seva població. Tot i que no podem menys tenir l’economia submergida ( de la que evidentment no hi han dades oficials) no és una situació per tirar coets.

2.- Sistema educatiu 

Un dels informes que generen més polèmica és el informe PISA. Sense voler entrar en detall ni volen comparar entre països, si doneu una ullada a 

http://www.elpais.com/graficos/sociedad/informe/PISA/paises/elpgrasoc/20101207elpepusoc_1/Ges/

veureu que tenim molts deures si volem ser competitius en una economia global. Com anècdota. En comprensió lectora estem al lloc 33 amb 481 punts ( la mitjana OCDE és 493), en Competència en Matemàtiques el lloc 34 amb 483 punts( la mitjana OCDE és 492 punts) i en Competència Científica estem al lloc 36 amb 488 punts ( la mitjana OCDE és 501).Els millors resultats son d’ alumnes de Corea del Sud. Sembla que aquests alumnes treballen 10 hores al dia. Els de Shangai van obtenir la màxima nota en matemàtiques. El 25% d’ alumnes van resoldre un problema que només el 3% procedents de països de la OCDE van ser capaços de resoldre.

3.- Innovació

En l’ estudi que fa INSEAD sobre l’ innovació en el món ( Global Innovation Index), a l’ any 2011, Espanya ocupa el lloc 32 amb una puntuació de 43,81. Els primers, Suïssa la amb 63.82 , Suècia amb 62,12,i Singapur amb 59,64.  Estan per sobre Espanya, per exemple països com Eslovènia, Hongria, Estònia i  Qatar que ara està de moda. Segurament aquest tipus de classificacions tenen defallences a l’ hora de decidir els criteris i de recollir l ‘informació i no són sempre fiables. En tot cas ens ajuden a adonar-nos que no som campions en innovació, factor important per ser competitius en el món global.

Podeu trobar més informació a:

http://www.globalinnovationindex.org/gii/main/analysis/rankings.cfm?vno=a&viewall=true

Evidentment que tot això no es produeix d’ un dia per l’ altra. És l’ acumulació de diferent factors que ens porten a on som. Uns poden ser d’ ordre polític, però molts són d’ ordre cultural. Per exemple el cas d’ Alemanya amb la seva cultura del “ Bildung” durant els segles XVIII i XIX va produir centenars de genis de la música, de la literatura ,de la ciència i de les arts. Va ser un fenomen cultural més que polític. Una manera de viure.

Si apliquem les paradigmes que he descrit al món de la política, ens adonarem de les dificultats que té que enfrontar els que prenen decisions polítiques. Un exemple és la darrera reunió de Merkel amb Zarkozy i Papandreu, davant de l’ imminents fallida de l ‘economia grega. El sol fet que s’anuncia la reunió, això  fa pujar les borses, quan sorgeixen rumors que no hi ha cap acord, tornen a baixar, quan hi ha acord les borses tornen a pujar...ells saben que el que facin i diguin tindrà un impacte en la borsa en temps real Al mateix temps aquest líders es deuen al seu electorat. Segons el que decideixen es poden quedar sols ( a Alemanya el partit  de la Angela Merkel ha perdut en sis eleccions als estats federals, en bon part per la seva política europea). Estem davant de la Complexitat : com trobar la bona solució. Ambigüitat: aprovar mesures que no perjudiquin al propi electorat però que ajudin a Grècia a sortir de l ‘atzucac i que no creïn precedents per la resta de països que poden necessitar ajuda. Transparència : tot es sap en temps real i te impacte en temps real. Vulnerabilitat: sigui quines siguin les decisions que es prenguin , ningú pot garantir que funcionaran.

No sols a nivell internacional, sinó també a nivell nacional i local les decisions polítiques esdevenen cada cop més complexes. Ningú vol viure al costat d’ un abocador, d’ una presó , o una central elèctrica. Volem pagar menys impostos i tenir més serveis. Tot , ara i gratis. Una bona part de la nostra societat s’ ha instal•lat en “ zones de confort” i l’ únic que vol de la política els que no li posin en perill aquesta forma de vida. No es un votant  ideològic, sinó un votant que protegeix el que té .

No hem de caure a la trampa del descrèdit de la política. Evidentment que hi han hagut i hi hauran males pràctiques per part d’ alguns polítics. Però es com si depreciéssim la medicina perquè la gent segueix amb malalties incurables (cròniques) i també i sobretot també s’acaba morint. Al darrer informe sobre l’ estat de la salut en general als Estats Units, s’ afirma que hi han hagut més morts per errors mèdics que per accidents de tràfic...Quan menysvalorem la política, com diuen els anglesos, estem tirant l’ aigua bruta de la banyera amb el nen a dins.

El nostre problema és doncs, polític però al mateix temps cultural. No s’arregla canviant governs solament. Cal un canvi de la forma que vivim i treballem. La pregunta és com es pot aconseguir.

La política és la gestió del poder. Vulguem o no. I sense poder no podem fer gran cosa. Nomes indignar-nos...

Seguirem.