S’HA ACABAT LA FESTA.

La tornada de vacances que ja és difícil  per si mateixa, s’ ha complicat per les novetats en el món  polític i econòmic La decisió sobre l’article  135 de la Constitució Espanyola i la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre l’ ús del castellà a les escoles són dos elements que tenen una gran trascendència.

És el final d’ un cicle, que va començar amb la mort d’ en Franco, fa 36 anys. Enmig d’ un ambient crispat a on el Govern de l ‘ Estat sembla que ha perdut la carta de navegar i a on l’ oposició ja és veu al govern en tres mesos.

Sens cap dubte el govern Zapatero ha comès un seguit d’ errors que han portat un seguit de conflictes i sobretot a aparèixer com els culpables de la situació política i econòmica actual.  Però seria simplista condensar tot el que ens està passant en el govern Zapatero.

No cal oblidar que en Franco va morir al llit. No hi va haver cap revolució ni cap moviment popular que enderroqués al dictador. Va ser tot plegat més fruit de la biologia que de la voluntat popular. Res que veure amb la caiguda del mur de Berlin, de les revoltes als països del centre i de l’ est de l’ Europa i menys del que està passant al nord d’ Àfrica.

El model franquista basat en la por i en un aparell de l’ Estat controlat per la policia i l ‘exercit , va pesar fort en la transició democràtica. L’ exemple va ser el cop d’ estat del Coronel Tejero el 1981. La transició democràtica va ser un exercici de contorsionistes movent-se amb una extrema prudència. El fantasma de la guerra civil tenia un pes considerable en la presa de decisions polítiques.

La LOAPA va ser la primera advertència que la classe dirigent d’ Espanya no tenia voluntat d’ anar massa enllà en el problema no resolt de Catalunya. Malgrat tot, el pragmatisme i també un cert oportunisme polític van fer possible de tirar endavant l’ Estatut d’ Autonomia de Catalunya, a un preu, que va ser el “ café para todos” tant si el volien com si no.

Mentre però, la entrada d’ Espanya a la Unió Europea el 1986 suposa un salt considerable, no sols a nivell polític, si no sobretot a nivell econòmic. Fer part d’ un gran mercat i al mateix temps tenir una pluja d’ ajudes econòmiques ( Fons estructurals europeus) que fan possible el pas a la modernitat. No oblidem que el total de fons que Espanya ha rebut és en termes proporcionals tres vegades més que el que ens  haguera correspost  sota el famòs Pla Marshall.

El problema rau en que la modernitat espanyola és que es queda en l’ estètica. No hi ha un veritable canvi de l’ aparell de l’ estat i dels mecanismes de control econòmic. Cap govern d’ atreveix a fer una veritable reforma de l ‘Administració Pública, ni de l ‘aparell de Justícia, ni del d’ Exteriors. A sobre, la construcció de les noves administracions autonòmiques es fa sobre la base del model periclitat de l’ estat i sovint copiant malament.

Però, sobretot, ni la classe dirigent espanyola ni la societat,  no s’ adonen suficientment de l ‘ impacte  de tres factors crucials, primer ,la caiguda del mur de Berlín amb l’ enfonsament del sistema soviètic i el retorn a l’ independència dels països del centre i est d’ Europa, segon la globalització i el seu impacte directe en la producció industrial, i tercer, l’ irrupció de les noves Tecnologies de la Informació i de la Comunicació.

Primer, la caiguda de la Unió Soviètica i el retorn a la democràcia  dels antics països del centre i est d’ Europa, suposa un canvi planetari, s’ acaba la guerra freda, i sobretot s’ obren nous mercats, als que Espanya per geografia i per història mai hi ha tingut una relació ni industrial ni comercial fluida. El gran guanyador és Alemanya que no sols se li obren nous mercats al seu entorn si no que aconsegueix el somni, totalment legítim,  de la unificació de les dos alemanyes. Europa es construeix en el nord i el sud, és a dir el Mediterrani, perd un pes substancial.

Segon, al mateix temps es posa en marxa la globalització, que no és més que un seguit d’acords internacionals a on s’ abaixen o desapareixen aranzels que protegien les economies nacionals. No es pot oblidar que la globalització econòmica succeeix fruit de la voluntat dels governs, que creuen que amb un mercat més ampli les seves economies nacionals podran millorar. Sense entrar en un debat polèmic, la globalització ha estat positiva, però només per aquells que l’han sabut aprofitar. Espanya , tot i que hi surt guanyant, no és capaç de establir una estratègia coordinada de la seva indústria i dels seus serveis per fer front a una competència ferotge. Només unes quantes iniciatives per part de grans empreses i en especial amb Llatinoamérica, tenen èxit. La presència en el continent asiàtic i en el nord d’ Europa és ben minsa. Val a dir que les nostres empreses, mitjanes i petites en la majoria, no han pogut internacionalitzar-se en la mesura que haguera fet falta Sens cap dubte els països amb forta experiència internacional, i ambaixades orientades al comerç, com França, Alemanya,  el Regne Unit o Holanda, s’ han posicionat en primera línia a l’ hora d’ obrir  nous mercats.

Tercer, tot i que a Espanya  s’ ha avançat molt en la implementació de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació ( TICs), no hem aconseguit que aquestes ens ajudin a ser més competitius. El teixit productiu ha adoptat les TICs de forma desigual, la dimensió empresarial no ha permès treballar en la mineria de dades, ni aprofitar les eines d’ Internet, les xarxes socials, etc. per establir projectes compartits, fer màrqueting o fidelitzar clients a nivell internacional. Un factor que no ajuda gens és el poc nivell de domini de la llengua anglesa, que sens cap dubte és la llengua de la globalització.

Tot i així, gràcies a un període econòmic excepcional, en bona part per l’estabilitat que dona l’ adopció de l’ Euro, Espanya creix i apareix davant de món com un exemple. Però el creixement econòmic no és solament fruit del talent, que hi és, si no sobretot al negoci immobiliari que permet operacions especulatives en la que sembla que el sostre és el cel. Aquest creixement malaltís impedeix una veritable estratègia per ser competitius en el món globalitzat.


Quan s’ acaba el somni especulatiu, per motius interns i externs, apareix la realitat d’ un país que no es ric com ens pensàvem, que té dificultats estructurals per competir amb una economia globalitzada , que no té clar l’ estructura de l’ Estat i sobretot que no té lideratges potents per sortir de l’ atzucac a on som. Les estructures organitzatives de l’ Estat i de les Autonomies  s’ han burocratitzat de forma dramàtica. Els sindicats i les organitzacions patronals juguen al cuca amagar amb una trivialitat que fa feresa. Els partits tenen el perill de convertir-se en màquines de gestió del poder perdent  la capacitat de copsar les inquietuds i les necessitats dels ciutadans. El sistema educatiu, malgrat disposar de bons professionals , és extremadament rígid, basat en la meritocràcia  i no és prou capaç de donar resposta als reptes de la societat del  segle XXI.

Davant d’ aquest panorama, no és d’ estranyar que siguem de poc fiar i que els poders reals de l ‘economia mundial ens posin cara la paret i a fer els deures que no hem sigut capaços de fer en dècades. S’ ha acabat la festa. Per això cal reformar les pensions, la legislació laboral, el sistema bancari, el sostre de l’ endeutament de les Autonomies, etc. El que és patètic és que ho fem perquè ens obliguen , no perquè ens siguem  conscients i ho haguem  prioritzat nosaltres.

També val a dir que la nostra situació no és aïllada. Bona part de països del món occidental estan passant per una crisi extraordinària, que ningú sap com acabarà. Encara que això no ens pot servir de consol, si que ens pot ajudar a analitzar la nostra situació i trobar les sortides adequades, que sens cap dubte hi son. El que està passant és que estem davant d’ un nou paradigma polític i social que potser no hem copsat prou bé. En seguim parlant en un proper article...