El dia abans de la felicitat...

Amb el que està caient costa trobar oasis a on no tinguis que estar escoltant tonteries, o constatant que l’ enteniment està de vacances o de baixa per  malaltia. 


De fa anys tinc una farmaciola literària que utilitzo en casos d’ emergència o en casos de melancolia. El tema clau és el diagnòstic. Sempre tinc por d’ equivocar-me. Un mal diagnòstic és allargar la malaltia, fins i tot pot empitjorar-la. Ho sigui que no fem bromes. El meu problema és que no tinc bones eines diagnostiques. Com es pot  mesurar la frustració, el desengany, o el sentiment que tot això petarà tard o d ‘hora?


La veritat és que tinc un cor que fins a la data em fa un bon servei. A més de cuidar-se que la meva sang no s’ estanqui i faci vibrar els meus òrgans, em parla. Si, de veritat, ja fa anys que el meu cor i jo tenim llargues converses.  A vegades parlem d’ altres cors. No es tracta de tafaneria, de veritat. Es que ens preocupa veure d’ altres cors que ja no poden més, que la gelosia, l’ enveja o la competència permanent els ha deixat fora de joc. Els casos pitjors son els de cors trencats. Ens fan molta pena, ja que gairebé mai es poden arreglar. Trencats per sempre. 


El meu cor ja fa anys em va ensenyar que també hi han cors col•lectius. Que bateguen o que s’ infarten  a l’ uníson de la seva comunitat. Cors col•lectius que somien i s’ enamoren d’ un futur que sovint no arriba. Però com els hi dius que van enganyats? Són cors col•lectius revoltats. És lo millor que et pot passar. Jo i el meu cor ho varem viure amb  la lluita contra el franquisme i als inicis de la nostra fràgil democràcia.. Ens sentíem part d’ un tot. Cors bategant al mateix temps corrent amb la policia nacional al darrera. Haig de confessar que el meu cor és més valent que jo. Allà a on jo fluixejava el meu cor m’ empenyia. Li agrada sentir-se part de la comunitat de cors. Val a dir que  ara el meu cor i jo ens sentim més aviat orfes de comunitat.


Us confesso que el meu problema  és que m’ ha tocat un cor enamoradís. Això dels cors, és complicat, no te’ls deixen triar i desprès has d’ assumir les conseqüències. Tot i així em sento afortunat car que el meu cor no li va això d’ escriure sobre les seves aventures. Tampoc jo no el motivo. No em sé imaginar si comences a escriure sobre els seus enamoraments diaris ( tal com ho dic , diaris, el pobre) quina gresca és muntaria amb el meu pobre cor. Tinc un cor que malgrat els seus defectes és molt discret. Mai li podré agrair prou.


Tot això era per dir aquest darrer cap de setmana em calia trobar un petit oasi, a  on la paraula fos sagrada i no producte del màrqueting  o dels baixos instints del poder. No sé si us passa , però a vegades tinc gana de paraules. En el fons és com un desig gastronòmic, tinc ganes de menjar bolets, o m’ agradaria un arròs caldos... No hi puc fer rés,  de tant en tant tinc fam de paraules, les de veritat, aquelles que s’ endinsen en la teva anima i que et  transformen. El meu cor és el meu pastor de paraules. Sap trobar l’ autor i sap trobar el text que em convé. 


El consell que em va donar va ser llegir una joia: “ Le jour avant le bonheur” de Erri de Luca. Me’ l va fer comprar  a Castres en una pausa del congrés francès de telemedicina. I el cap de setmana me l’ he  llegit. De Luca és un autor que sempre em sorprèn. Nascut a Nàpols el 1950 amb una vida força atzarosa, te una capacitat extraordinària de copsar el que som i fem els pobres humans. Sembla que pinti un quadre...en moviment. La fragilitat dels sentiments, el sobreviure a la misèria, l’ aprenentatge a cops d’ experiències, ...i sempre aquest amor poc polit, sense sucre, però intens...

El meu cor i jo em deixat l ‘oasis, tornem a la vida dura i crua del dia a dia, amb l ‘ alegria i il•lusió de saber que encara hi han paraules, encara hi ha relat, encara hi han persones....



http://www.lavanguardia.com/cultura/20120314/54268822199/erri-de-luca-palabra-revolucion-esta-caduca.html




http://www.abc.es/20120315/cultura/abcp-revolucion-rabieta-comporta-muertes-20120315.html