Metamorfosis. De Ticià als Jocs Olímpics. Londres

Enguany he tingut l ‘oportunitat de gaudir uns dies  de les meves vacances a Londres.  Just desprès dels Jocs Olímpics.  Això de Londres és una altra divisió. Et pot agradar més o menys, però aquesta ciutat és impactant tan per la seva estructura, com per la diversitat dels seus ciutadans.

Entre d’ altres quefers vaig tenir l’ oportunitat de visitar el museu National Gallery en el bell indret de Trafalguar Square. Casualment hi havia una exposició temporal anomenada “ Metamorfosis. Ticià 2012”, a on es mostren per primera vegada , desprès del segle XVIII, tres obres d’ aquest il·lustre pintor totes juntes: Diana i Calixte ( 1556-9), Diana i Acteó ( 1556-9) i La mort d’ Acteó ( 1559-75) junt amb tot un acompanyament d’ obres contemporànies relacionades a l’ obra poètica d’ Ovidi, les Metamorfosis.

Diana i Calista  ( 1556-9)

Entre 1553 i 1562, Ticià va pintar una sèrie d'escenes mitològiques per Felip II. Entre elles hi havia una pintura de Diana i Calista. Una història, extreta de la Metamorfosis, que  val a dir ésla més famosa pel poeta romà Ovidi, Calista és una de les noies solteres que formen seguici de la deessa verge. Júpiter la vol veure i es disfressa com Diana perquè no s'alarmi (això en si mateix és un comentari molt interessant sobre com funciona el seguici - Calista no està ni remotament alarmada quan besa 'Diana' el fals ella). A continuació, la viola i la deixa embarassada. Calista se les arregla per amagar el seu embaràs durant 9 mesos, però després Diana suggereix que totes les noies anar a nadar en un llac. Calista tracta de mantenir la seva roba posada, però les altres noies al despullar-se ajuden a revelar el seu embaràs avançat.. Quan Calista dóna a llum, Juno, la dona de Júpiter  - gelosa de les infidelitats de Júpiter - la converteix en un ós. 15 anys més tard, Calista veu el seu fill humà que va de cacera i s'acosta a ell. Ell, per descomptat, veu sols un ós venia cap a ell, i està a punt de matar-lo quan Júpiter que està a la porta al cel, la converteix en una constel·lació - l'Óssa Major.

Diana i Acteó ( entre 1556-59)

El mite grec de Diana i Acteó es troba dins de les Metamorfosis d'Ovidi. El conte relata el desafortunat destí d'un jove caçador anomenat Acteó, que era el nét de Cadmo, i la seva trobada amb casta Diana, deessa de la caça. Aquesta  està nua gaudint d'un bany en un rierol amb l'ajuda de la seva  escorta de nimfes, quan l'home mortal sense adonar-se'n es topa amb l'escena. Les nimfes cridant per la sorpresa intenten de cobrir Diana, qui, en una arrencada de fúria ,avergonyida,  llença esquitxades d'aigua sobre Acteón. Ell es transforma en un cérvol amb una pell clapejada i banyes llargues, despullat de la seva capacitat de parlar,  fuig amb la por al cós. No passarà molt temps que els seus companys caçadors i els seus propis  gossos de caça l’atraparan  i  el mataran, al no reconèixer el seu amic...( en el quadre següent)

La mort d’ Acteó ( entre 1559-75)

El caçador Acteó, transformat en cérvol pel delicte de veure a la verge deessa Diana en el bany, es mostra sent mutilat pels seus propis gossos sota la mirada severa i venjatiu de la deessa. S'està morint horriblement, amb dolor inimaginable, trossejat per animals. I encara més sorprenent que aquest tema és el detall que Ticià ens comunica l'horror: el gos ferotge negre més proper ja ha enfonsat les seves dents a la cintura de Acteó i esquinça la seva carn des de la maluc fins al genoll. Les vísceres sagnant de la cuixa del caçador es destaca en contrast de color vermellós, de la pell de cérvol marró brillant que cobreix la resta del seu cos, i la barra afilada de pintura blanca a l'altre costat del maluc, pot ser llegit com la cresta exposada del seu os pèlvic. Acteó està sent escorxat viu. Igual que el sàtir Màrsies, suspès cap per avall d'un arbre, i metòdicament paga un preu exageradament alt per ofendre els déus(en una altra de les últimes obres de Ticià )  .

Un passeig per la mitologia. Bastant cruel,per cert , i que Ticià retrata formidablement. Segurament avui tenim d’ altres mites i d’ altres deus, no tan gloriosos ni efusius, però també cruels i capriciosos. El problema és que costa identificar-los . Però no sols a l ‘exterior de nosaltres sinó al bell mig de cada persona. Si els mites clàssics estaven plens d’ imatges ( encara que fossin paraules i literatura, nosaltres vivim també d’ imatges. “ La experiència es, en la seva forma més senzilla, una estructura tremendament complexa d’ imatges mentals”. Això ho deia en Carl Jung en la seva obra“ Memòries, Somnis, Reflexions “ . L’ imatge és psique . La psique consisteix essencialment d’ imatges.  En el principi és la imatge, primer la imaginació, després la percepció; primer la fantasia. Després la realitat.

Els grecs van conèixer els seus deus a través d’ una mitologia no escrita. Nosaltres coneixem els nostres arquetips a través de la psicologia viscuda. Tots dos es poden entendre millor com a persones. Hi ha molts camins per unir la mitologia amb la patologia. Sabem poc, per exemple, de la relació entre amor sensual i activitat bèl·lica, del cicle patològic de batalla – llit- batalla.

Segurament des de la perspectiva arquetípica, psicopatologia , significa que les patologies especifiques pertanyen a diferent mites i actuen com funcions i imatges inalienables entre elles, afirma en James Hillman en  la seva obra “Re-imaginar la psicologia”.

Un tros de la persona ha estat ferit pels deus i arrastrat vers un  mite i no pot escapar de les seves boges exigències. El porc senglar ha ferit la cama de Ulises; el daimon de torn ha trencat la pelvis de Jacob. Jo sóc un individu no en virtut de les meves ferides, sinó pel que m’ arriba a través d’elles : els aequetips dels meus mites, a on hi ha la meva bogeria, el meu destí i la meva mort.

Gràcies Ovidi per aquesta fenomenal obra  la Metamorfosi , gràcies Ticià per aquests quadres majestuosos.