CORTEN!!!

Sens cap dubte vivim temps complexes. La realitat que ens envolta s’ ha convertit en una sèrie de patetismes en cadena.  Sembla que els astres s’han complotat per que tot vagi pel pedregar. Una societat abusada i desanimada , que en prou feines té esma per protestar. Manca de lideratges clars i honestos. Un final d’ un cicle que no deixa entreveure massa quin és el nou cicle que ens arriba. Hom ha de fer esforços per no deixar-se abatre pel pessimisme. També és veritat que l ‘home que existeix de fa més de 40.000 anys, segons els antropòlegs, te un cervell poc preparat pel canvi i per enfrontar noves situacions. No ens enganyem som part de la natura, som uns mamífers més que pasturem  allà a on podem. Estem programats per sobreviure, no per ser feliços , i sobretot per continuar l’ espècie com ho tenen manat els milers d’ éssers vius de la terra. Durant la majoria dels 40.000 anys que existim no passava res d’ especial. Pura rutina. De cop se’ns ha girat feina i en els darrers cent anys el canvi a tots nivells és part de la nostra vida. I aquí estem.

Hom podria pensar que tinc un atac de pessimisme. Lluny d’ això, penso que ara és molt important saber de la realitat, aferrar-nos a ella i viure a partir d’ ella. Segurament hem patim un excés de enganys i de fal·làcies que ens han ajudat a donar sentit al viure i però que ara ja no són més que crosses que ens fan nosa. Crec que estem vivint una cura de realisme. I la realitat no ha estat mai un paradís. Estem en la desesperança i això no deixa de ser una oportunitat. El mot desesperança sembla negatiu, però ans el contrari és el present mateix. Dit d’ una altra manera és la eternitat del viure, com deia en L. Wittgestein en el seu “ Tractatus logico-philosphicus, 6.4311 “  Si por eternidad se entiende, no una duración temporal infinita, sinó intemporalidad, entonces vive eternamente quien vive el presente” ( version espanyola de J. Muñoz e I. Reguera, Madrid: Alianza. 1987).

També Spinoza deia que l’ esperança no pot ser bona per si mateixa, ja que mostra una falta de coneixement i una impotència de l ‘ànima. ( Ética IV, prop 47, dem. ),  i seguia “ quan més ens esforcem per viure segons la guia de la raó, més ens esforcem tanmateix en no dependre de la esperança”. La saviesa consisteix en la manca d’ esperances”.

Ícaro o Pentecosta. De baix a dalt o de dalt a baix. Materialisme o Idealisme. Començar a volar des de la realitat, o bé esperar l’ ajuda dels déus.  O somiar en societats que mai existiran. El mot materialista ha estat mal vist degut al discurs religiós. Materialisme sona a pecat , a llibertinatge, la manca de moral i quelcom contra els déus  i esglésies de torn.  Llàstima, car tota la natura viu la les lleis de baix a dalt, de la llavor a l’ arbre.  En certa manera les ideologies i religions han sobreviscut gràcies a promeses de paradisos que mai han vist la llum.

Cada nova esperança està aquí sols per fer suportables la frustració d’ esperances prèvies, i aquesta fugida perpetua cap el futur és l ‘únic que ens consola del present.  Com molt bé deia en Blas Pascal: “ d’ aquesta manera no vivim mai, però esperem viure... ( Pensamientos, 47-172) Madrid . Alfaguara, 1983.

Potser la revolta ha de ser contra els idealismes que encara perduren i els que els fomenten , i que son paraules que acaben en –isme.  És hora d’ apostar per la realitat, el que som i a on som. Plató ens va fer una mala jugada. Pensar que només podem viure plenament si som com hem de ser, en una societat que ha de ser la ideal, és no viure.

Vull honorar els meus defectes, les meves mancances , el no ser tal com idealment hauria de ser, en una societat imperfecta, lluny de la ciutat ideal  de Plató.

 Confesso que vull viure desesperadament el que sóc i allà a on sóc. I sobretot viure els llaços d’amistat amb persones imperfectes en una societat que mai serà la ideal.