Hores baixes pel cosmopolitisme

Acabo d’ arribar d’unes bones, i espero merescudes, vacances a Cantàbria.  La població de Cantàbria el 2005 era de 568.091, l'1,29% de la població d'Espanya. Una comunitat ben petita, però amb caràcter. No cal oblidar que el Banco Santander va néixer el 15 de maig de 1857 i encara avui té la seu central a Santander. Un dels bancs insígnia d’Espanya. Dels pocs que sembla gosa de bona salut. Cantàbria nascuda entre el País Basc i Astúries, veïna de Castella i Lleó, té una història pròpia que la va ajudar a  lluitar en els 80s per no ser absorbida  per la veïna Castella i aconseguir ser considerada com una Comunitat Autònoma.

Una tribu que se’n surt força bé de la crisi que vivim  en l’actualitat. I que fa pensar en la complexitat d’aquest fenomen anomenat Espanya. La enorme diversitat d’aquest fenomen hauria de ser una gran avantatge. En pocs quilòmetres t’ adones de la pluralitat i de les característiques diferencials de cada tribu. Sortint de Catalunya, passant per Aragó,  La Rioja, País Basc i finalment  Cantàbria, és  una delícia de contrasts, de paisatge,  de cultures, de gastronomia i sobretot d’ economies.

I  això nomes és un petit tros del fenomen Espanya. Hom es pot preguntar perquè la nostra història no ha permès que les diferències entre les tribus fossin una base de riquesa i no d’enfrontament. Sens cap dubte Espanya ha tingut gairebé sempre governs ben desgraciats.  Costa d’entendre que en un imperi a on no és ponia el  sol, perdés tot aquests territoris,  per la ceguesa, la ineficàcia i la corrupció dels governs de torn. Nomes pensar com Napoleó va aconseguir apoderar-se d´Espanya, amb l’excusa d’anar a conquerir Portugal, dona la mida de la intel·ligència i de la sagacitat del Rei Carlos IV i del seu manobra el Conde de Godoy, que sense adonar-se dels veritables propòsits de Napoleó van firmar el tractat de Fointanebleau  el 18 d’octubre del 1807.

Abans però , en Felip V, un rei que venia catapultat per Lluis XIV des de Versalles, aconsegueix guanyar la guerra de successió en contra de la casa d’ Àustria.  A notar que el pretendent a la corona espanyola, el futur Carlos VI del Sacro Imperio Romano Germànic, el 1 agost 1708 va contreure matrimoni a la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona, amb la princesa alemanya Isabel Cristina de Brunswick-Wolfenbüttel, filla gran del Duc Luis Rodolfo de Brunswick. Catalunya, part encara del Regne d’ Aragó va perdre la partida,  apostant per la casa d’Austria .

A les maletes de Felip V,  hi havia la tradició francesa, la visió d’ un  estat central eficaç i poderós. No es d’ estranyar que posés en marxa el “Decreto de Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña.”  Malgrat era un home fràgil, amb crisis depressives freqüents, va realitzar reformes importants , va modernitzar l’ administració i va fomentar la cultura.

No tenim dades quanta  mania tenia a Catalunya, però no li deuria fer cap gràcia que Catalunya donés suport a la casa d’Austria en la guerra de successió. El que va passar l’ 11 de setembre del 1714 és una altra història, de la que hi han moltes lectures i mites.

Potser per la influència històrica de França, he aprofitat per llegir una excel·lent novel·la del francès David Foenkinos,” Les souvenirs”, desprès d’haver llegit fa uns mesos una altra novel·la seva “ La délicatesse”, al mateix temps que he tornat a llegir “ Le sexe ni la mort” Trois essais sur l’ amour et la sexualité” d’un filòsof francès al que tinc una gran estima, André Comte- Sponville.

Sigui com sigui,  les meves vacances a Cantàbria, m’ han fet pensar que és una llàstima que no hàgim tingut governs i dirigents amb categoria que haguessin fet d’ aquestes tribus un país amb empenta, energia i amb pes cultural i econòmic en el món.

La dinàmica infernal del fenomen Espanya ens ha portat a uns nacionalismes centrífugs, en comptes d’esdevenir junts cosmopolites en un món globalitzat. Cosmopolitisme ve de “ kosmopolités” , ciutadans del món. Els que creiem que el futur passa per comunitats cosmopolites, estem perdem la batalla. El patriotisme,  basat en les emocions i en mites manipulats, en la por d’ allò desconegut i en creure que som els únics i els millors del món té molt camí a córrer, encara que aquest camí a llarg terme ens porti al desastre. Això no vol dir que estimar el país que pertanyem estigui renyit amb el cosmopolitisme, ans el contrari, sempre que sigui sense exclusivitats i amb respecte a la història i la cultura d’ altres regions i països.

Temps al temps.