A la recerca del temps perdut. Nostàlgia d’ en Marcel Proust
El 14 de novembre es celebrarà enguany
el centenari de la publicació “Du coté de chez Swann” que
va publicar Grasset pagant l’ edició el mateix Proust de la seva butxaca. Abans
però va sofrir un seguit de fracassos ja que diferent editors van refusar
publicar aquesta obra. Va ser el final d’ un període complex i d’una obra que es
convertiria amb el temps un clàssic de literatura francesa , amb el que va ser “
A la recherche du temps perdu”, una obra de vuit volums.
Proust va néixer el 1871 en el
bell mig d’un període relativament tranquil a França i que s’ ha anomenat la “
belle epoque”. No podem oblidar però, que just el 1871 França va sofrir una
derrota humiliant amb Prússia, que va
provocar un real esforç en buscar com recuperar el prestigi perdut per França.
Segurament la construcció de la Torre Eifel el
1889 hi té que veure, la brillant innovació dels germans Lumière fent
possible el cinema, i les descobertes d’en
Pierre i Marie Curie també.
En Proust ,doncs, arriba en un
moment complex de França. Aprofita la rica cultura de Paris, es barreja amb les
elits intel·lectuals i beu de les aigües que emanen dels “ salons” d’ aquesta
ciutat. Un veritable burgés que no te perquè treballar per viure. Un home
angoixat que utilitza l’escriptura per curar-se. Sense cap dubte un home de talent que és
conscient del món que viu i que vol traduir el que ell és i el que ell viu per
comunicar-ho a lectors anònims.
Haig de confessar que no he
aconseguit mai llegir tota l’obra “ A la recherche du temps perdu”, l’última temptativa
ha estat aquest estiu. Tot s’ ha de dir perquè llegir les 3.200
pàgines i els 2000 caràcters d’ aquesta obra és tot un repte. Al llarg de
la meva vida he anat llegit parts d’ aquesta obra, però no he assolit mai la
totalitat. Sens cap dubte és una tasca gegantina.
Tot i així em sento proustià. Tinc una debilitat per la
seva obra i per la seva personalitat. Quan va saber que la seva obra seria
publicada va entrar en crisi i a cada galerada feia tot de canvis. Volia transformar la seva obra tot transformant-se
ell mateix. No deuria ser fàcil ser el seu editor. Però sobretot era conscient
de l’impacte de l’ obra impresa. Calia fer-ho bé. No volia errar el seu tir.
Era un asmàtic que vivia en una fragilitat
que el va perseguir tota la seva vida. Tot i així va ser enllistat un any en l’exèrcit
francès ( 1889-90).
Proust tenia una relació intensa
amb la seva mare. Per fer content el seu pare va aconseguir una feina a la Biblioteca Mazarin, encara que
mai hi va treballar. La seva mare va morir el 1905 deixant-li una
considerable fortuna, però la seva salut el tenia condemnat a una vida
sedentària. Durant els tres darrers anys
de la seva vida, va morir el 1922, els va passar al llit, dormint de dia i escrivint
a les nits. Val a dir que va ser un dels primers escriptors que va escriure ,
encara que veladament sobre la seva
homosexualitat, anomenant els seus amants al llarg de la seva obra magna.
Les obres d’ art que compten en
les nostres vides són sovint una
avançada de les nostres vides. Tenen un
lligam “ màgic “ amb el que som i ens preparen per capturar les experiències
futures, sense deixar de reelaborar el nostre passat. Les obres d’art, sigui quina sigui la seva
forma , tenen un impacte permanent i transformador de les nostres vides, són
obres que ens habiten. Potser aquí rau la
diferència entre cultura i entreteniment.
Marcel Proust és per això molt
actual. Les qüestions i els reptes que
es planteja son ben vàlids en el món d’ avui.
Els entramats de relacions que
creen uns fluxos emocionals que sovint
ens costen d’entendre. L’ altre que ens qüestiona de forma subtil el que som i com som. El diàleg en el que les vulnerabilitats fan presència. El
nostre passat en el que ja no hi podem fer rés.
El futur que anhelem i temem. La certesa de la incertesa. El dubte que
mai es resolt del tot.
Potser per tot això Proust interessa als experts en ciències cognitives , als sociòlegs i
psicòlegs, als estudiosos de la cultura i als amants de la complexitat . En el
curs dels darrers anys s’ han publicat desenes de llibres sobre l’ obra
Proustiana.
A la recerca del temps perdut ens
hi trobem tots una mica, no tant en l’ anècdota com en el procés de elaborar el
nostre passat, com una imperiosa necessitat per encarar el futur. Un passat al
que no podem retornar i pitjor encara no podem canviar. Un llarg entramat de relacions sovint
perdudes, que ens deixa en una soledat a vegades insuportable. Una recerca
impossible. Però el nostre passat ha estat perdut en el sentit que ja no pot
tornar, o un passat que se’ns ha escapat de les mans?
En les darreres planes de la seva
obra Proust escriu:
“Car après la mort le Temps se
retire du corps, et les souvenirs – si indiferents,
si pâlis- sont effacés de celle qui n’ est plus et le seront bientôt de celui
qu’ils torturent encore,mais en qui ils finiront par périr quand le désir d’un
corps vivant ne les entretiendra plus”
Val la pena llegir Proust...
.
Comentarios