A la recerca del temps perdut. Nostàlgia d’ en Marcel Proust

El 14 de novembre es celebrarà enguany el  centenari  de la publicació “Du coté de chez Swann” que va publicar Grasset pagant l’ edició el mateix Proust de la seva butxaca. Abans però va sofrir un seguit de fracassos ja que diferent editors van refusar publicar aquesta obra.  Va ser el final d’  un període complex i d’una obra que es convertiria amb el temps un clàssic de literatura francesa , amb el que va ser “ A la recherche du temps perdu”, una obra de vuit volums.

Proust va néixer el 1871 en el bell mig d’un període relativament tranquil a França i que s’ ha anomenat la “ belle epoque”. No podem oblidar però, que just el 1871 França va sofrir una derrota humiliant amb Prússia,  que va provocar un real esforç en buscar com recuperar el prestigi perdut per França. Segurament la construcció de la Torre Eifel el  1889 hi té que veure, la brillant innovació dels germans Lumière fent possible el  cinema, i les descobertes d’en Pierre i Marie  Curie també.

En Proust ,doncs, arriba en un moment complex de França. Aprofita la rica cultura de Paris, es barreja amb les elits intel·lectuals i beu de les aigües que emanen dels “ salons” d’ aquesta ciutat. Un veritable burgés que no te perquè treballar per viure. Un home angoixat que utilitza l’escriptura per curar-se.  Sense cap dubte un home de talent que és conscient del món que viu i que vol traduir el que ell és i el que ell viu per comunicar-ho a lectors anònims.

Haig de confessar que no he aconseguit mai llegir tota l’obra “ A la recherche du temps perdu”, l’última temptativa ha estat aquest estiu. Tot s’ ha de dir perquè llegir les 3.200

pàgines i els 2000 caràcters  d’ aquesta obra és tot un repte. Al llarg de la meva vida he anat llegit parts d’ aquesta obra, però no he assolit mai la totalitat. Sens cap dubte és una tasca gegantina.

Tot i així  em sento proustià. Tinc una debilitat per la seva obra i per la seva personalitat. Quan va saber que la seva obra seria publicada va entrar en crisi i a cada galerada feia tot de canvis.  Volia transformar la seva obra tot transformant-se ell mateix. No deuria ser fàcil ser el seu editor. Però sobretot era conscient de l’impacte de l’ obra impresa. Calia fer-ho bé. No volia errar el seu tir. Era un asmàtic que vivia en una  fragilitat que el va perseguir tota la seva vida. Tot i així va ser enllistat un any en l’exèrcit francès ( 1889-90).

Proust tenia una relació intensa amb la seva mare. Per fer content el seu pare va aconseguir  una feina a la Biblioteca Mazarin, encara que mai hi va treballar. La seva mare va morir el 1905 deixant-li una considerable  fortuna, però la  seva salut el tenia condemnat a una vida sedentària.  Durant els tres darrers anys de la seva vida, va morir el 1922, els va passar al llit, dormint de dia i escrivint a les nits. Val a dir que va ser un dels primers escriptors que va escriure , encara que veladament sobre la  seva homosexualitat, anomenant els seus amants al llarg de la seva obra magna.

Les obres d’ art que compten en les nostres vides són  sovint una avançada de les  nostres vides. Tenen un lligam “ màgic “ amb el que som i ens preparen per capturar les experiències futures, sense deixar de reelaborar el nostre passat.  Les obres d’art, sigui quina sigui la seva forma , tenen un impacte permanent i transformador de les nostres vides, són obres que ens habiten.  Potser aquí rau la diferència entre cultura  i  entreteniment.

Marcel Proust és per això molt actual. Les qüestions  i els reptes que es planteja son ben vàlids en el món d’ avui.  Els  entramats de relacions que creen uns fluxos emocionals  que sovint ens costen d’entendre. L’ altre que ens qüestiona de forma subtil  el que som i com som. El diàleg en  el que les vulnerabilitats fan presència. El nostre passat en el que ja no hi podem fer rés.  El futur que anhelem i temem. La certesa de la incertesa. El dubte que mai es resolt del tot.

Potser per tot això Proust  interessa als experts  en ciències cognitives , als sociòlegs i psicòlegs, als estudiosos de la cultura i als amants de la complexitat . En el curs dels darrers anys s’ han publicat desenes de llibres sobre l’ obra Proustiana.

A la recerca del temps perdut ens hi trobem tots una mica, no tant en l’ anècdota com en el procés de elaborar el nostre passat, com una imperiosa  necessitat per encarar el futur. Un passat al que no podem retornar i pitjor encara no podem canviar.  Un llarg entramat de relacions sovint perdudes, que ens deixa en una soledat a vegades insuportable. Una recerca impossible. Però el nostre passat ha estat perdut en el sentit que ja no pot tornar, o un passat que se’ns ha escapat de les mans?

En les darreres planes de la seva obra Proust escriu:

“Car après la mort le Temps se retire du corps, et  les souvenirs – si indiferents, si pâlis- sont effacés de celle qui n’ est plus et le seront bientôt de celui qu’ils torturent encore,mais en qui ils finiront par périr quand le désir d’un corps vivant ne les entretiendra plus”

Val la pena llegir Proust...

.