Sovint és difícil d’ explicar el que ens succeeix en la nostra realitat quotidiana. Es com voler posar un elefant en una ratonera. No hi ha prou espai. A mi em passa sovint i em dificulta expressar el que he viscut.

Potser en el fons la vida és com cuinar. S’ ha de saber el que vols, trobar els ingredients , preparar els plats, cuinar-los adequadament, fer cas del rellotge de cuina per evitar que sigui massa cru o massa cuit. I sobretot saber presentar els plats.

Aquesta definició em serveix pel que he viscut aquests darrers dies. Tinc masses ingredients, o no faig cas del rellotge, o em costa trobar la bona presentació. En curt sóc una mica desastre. Això no impedeix que la meva cuina estigui sempre al límit. Com cada nou any, em faig propòsits, sempre nobles i ben intencionats, però com cada any la meva cuina és un caos que no sempre sé manejar.

Després de participar a una reunió europea sobre projectes entorn de l’ envelliment i de la qualitat de vida, he organitzat una reunió de líders de la industria i de les organitzacions de la salut a nivell europeu a Barcelona , per discutir com podem implementar solucions mòbils en l’ àmbit de la salut, he anat a París a donar una conferència a dirigents d’empreses i del sistema de salut francès, fet que he aprofitat per tenir reunions amb responsables del Ministeri de Salut francès, i al tornar he participat en un simpòsium sobre eHealth i salut mental a Sant Boi del Llobregat, en concret a l’ Hospital de Sant Joan de Déu.

Mentre però he aprofitat per llegir “ La Lucha contra el demonio” de Stefan Zweig ( Acantilado)(1). Una obra que intenta entendre es “ dimonis” de Hölderling, Kleist i Nietzsche. Per començar sóc un dels lectors apassionats de Zweig . Sempre m’ ha impressionat la seva capacitat d’ escriure sobre temes complexes de forma senzilla. També m’ impressiona la seva tràgica mort , suïcidant-se junt amb la seva parella Lotte Altmann a Petrópolis ( Rio de Janeiro), el 22 de febrer del 1942 desesperat de veure el món anant cap a l’abisme de la mà del nazisme.

Ai els dimonis, que jo crec que és millor anomenar-los “ daimons” en grec Δαίμων i en llatí Dæmon. Una barreja d’ àngels i dimonis. Amb molta força. Aquella que se’ns emporta sense adonar-nos. Que ens fa ser i fer més enllà del que som. James Hillman afirma: “ Daimon és una paraula abans de dimoni. Es va convertir en la cristianitat com dimoni perquè la teologia cristiana no aprova aquestes figures que ens parlen com veus interiors i així successivament. La paraula grega era daimon, la paraula romana era genial, i la paraula cristiana és àngel de la guarda. Tots ells són una mica diferents, però cada un expressa una cosa que tu ets, que tu tens, que no és el mateix que la personalitat que creus que ets.” (2)

En Zweig ens parla del que és difícil de viure amb aquest “ dimoni” daimon. La seva descripció dels tres personatges és en realitat la història de tres tragèdies humanes. Van sentir la crida interior, de la revolta personal que els va portar a la pujada als cels i la baixada a l’ infern.

Torno a Paris. No podia marxar sense donar un tomb pel Museu d’ Orsay (3). Un museu relativament recent inaugurat desprès de moltes vicissituds el 9 de novembre del 1986, i que té cada any tres milions de visitants. Bàsicament es concentra en obres desprès del 1848. Convertir una estació de tren en museu és en si mateix una obra d’art. M’encanta l’ atmosfera que es viu en el seu si.

Seguint amb la cuina i les receptes culinàries, aquests dies que tingut el goig de fer un ple de Ingmar Bergman. Feia temps que en tenia ganes. No es pot entendre el món del XXI sense la mirada d’ en Bergman. El setè segell, Sarabanda, Persona (4) i Maduixes Salvatges són unes pel·lícules emblemàtiques que ens porten a la vora de l’ abisme sense precipitar-nos. La seva profunditat és extrema. La soledat, les pors, la incomunicació, la mort, temes eterns, que per més que vulguem escapolir-nos, ens persegueixen.

Segueixo a la cuina, preparant noves receptes amb nous ingredients, mentre escolto la soprano Malena Ernman (5)(6) interpretant la Flauta Màgica de Mozart... ja ho sabem, la feina a la cuina no s’ acaba mai...