Londres una altra vegada. Aquest cop he aprofitat dues exposicions a la National Gallery, una sobre “ Veronese: Magnificence in Renaissance Venice “ (1) i un altre sobre els grans pintors de la renaixença alemanya sota el tema “ Strange Beauty”.(2).

El tema de la bellesa sempre és sorprenen. Va costar temps que els anglesos acceptessin les obres de la renaixença alemanya. Per molts experts anglesos les obres alemanyes no eren belles o eren excessives, sobretot si es compara amb les obres del renaixement italià Tot i que cal recordar que en aquella època l’ Alemanya que coneixem no existia, més aviat podem parlar de cultura alemanya, que s’ estenia més enllà de les fronteres actuals. A retenir el fet que la bellesa no és objectivable i tampoc universal.

En quan a Veronese, que de fet es deia Paolo Caliari ( 1528- 1588) va ser un pintor de la Renaixença Italiana , malgrat nascut a Verona , d’ on li va quedar el nom , es va establir a Venècia. Amb Ticià i Tintoreto van ser els tres grans pintors de l’ època. Impressionant la seva capacitat d’ expressar persones en escenes històriques. A destacar que al 1573, va tenir que afrontar la Inquisició per la seva obra “ L’últim sopar de Jesucrist”. L’ acusació era que hi havia alguns retrats complementaris que representaven personatges de la seva època, i no la de Crist. Sembla que va aconseguir convèncer els inquisidors. Es conserva encara el text del judici. No té pèrdua.

Sempre desprès d’ aquestes estones admirant l’ art de personatges excepcionals, no em puc estar de reflexionar sobre el seu impacte en mi. Segurament la feina dels artistes és crear un impacte en l’ audiència. Doncs aquesta vegada, caminant per Londres em vaig embolicar amb el fet que sóc un nòmada. M’ explico.

Es pot dir, simplificant bastant, que els humans podem ser nòmades o sedentaris. Les causes poden ser diverses. Segurament una part important ve de la genètica, desprès les experiències, els traumes i les crisis ens fan decantar per un cantó o un altre. Jo sóc un nòmada. No és ni millor ni pitjor que un sedentari. És així.

El mot nòmada ve del grec. Aquell que va d’un lloc a un altre sense residència fixe. O que està viatjant constantment. En definitiva el seu significat s’ oposa a ser sedentari. El mot cosmopolitisme ve de” kosmopolités” , ciutadà del món.

En l’ actualitat es parla més de cosmopolita que de nòmada. Per a mi tenen moltes similituds. Els antropòlegs ens diuen que els humans vam ser nòmades abans de ser sedentaris. I encara avui queden unes poques tribus nòmades.

Jo sóc un nòmada que m’ he quedat sense tribu. No és tràgic, però si una mica complicat. No entenc massa de fronteres ni de banderes. De fa anys allà a on sóc , sigui a on sigui, és la meva pàtria. La gent que trobo i que m’ acullen els considero la meva tribu.

A l’ any 1738 a França el cosmopolita es definia com “ aquella persona que es movia confortablement amb la diversitat” . En el segle XIV Ibn-Batuta , que va viatjar entre Tunis i Xina afirmava “ aquell que no viatja, no coneix el valor dels homes. De fe el mot “ àrab” significa “ nòmada”. El sociòleg Richard Sennet no dubta en afegir que aquesta definició de cosmopolitisme descriu al “ perfecte home públic”(3). En els darrers anys, autors de l àmbit acadèmic, s’ han interessat pel tema del cosmopolitisme. Un d’ ells en Ulrick Beck va fins hi tot publicar el “ Cosmopolitan Manifesto” (4).

Marta Nussbaum, una professora de filosofia de la Universitat de Chicago, que col·labora amb la de Harvard, junt amb e F. Fukuyama, reprèn un text d’en Rabindanath Tagore que diu “ venerar el propi país com si fos un déu, en realitat és maleir-lo” (5).

Un cosmopolita no és un patriota. En Rimbaud en la seva obra “ Una temporada a l’ infern” afirma “ J’ ai horreur de la patrie”. Tot i així el cosmopolitisme pot tenir respecte d’ un cert patriotisme, sempre i quan aquest no sigui excloent i si es limita al vincle personal amb la terra o la comunitat. En podríem dir un patriotisme domèstic. Tots tenim un territori de referència, el nostre, que sens cap dubte apreciem i estimem, però això no implica que aquest territori sigui el millor del món i l’ únic necessari per la nostra existència.

Com molt bé deia Rousseau n la seva obra “ Émile”, “ desconfia d’ aquells cosmopolites que busquen deures remots i menyspreen a aquells que tenen al seu costat. Ernest Renan un altre intel·lectual francès va afirmar el 1882 “ L’ oblit , i fis hi tot diria que l’ error històric, ´s un factor essencial en la creació d’ una nació i per això el progrés dels estudis històrics és sovint un perill per la nacionalitat.

Més enllà del debat acadèmic , i seguint pensant en la Inquisició que es volia carregar al pobre Paolo Veronese i l’ incomprensió de l’ art alemany en el Renaixement, penso que el ser nòmada m’ enriqueix i em dona molta llibertat. Sobretot m’ ajuda a descodificar els missatges de l ‘altre “diferent”, que no és com jo. M’ esperona a l’ hora d’ establir comunicacions complexes .

Pels nòmades, la mort no és més que un pas més en la nostra dinàmica esbojarrada. Estem convençuts que la mort és part de la vida. No hi ha vida sense mort. Un tracte . La mort és una amiga que es convida a un viatge amb un destí desconegut. I hem après que en la vida hi ha molts destins desconeguts.

Ser nòmada té també desavantatges. Un d`elles és la fragilitat de les relacions, algunes intenses, que s’ esvaeixen amb el temps. Em fa mal pensar i sobretot sentir les pèrdues que es van succeint amb el temps. Persones que ja no estem en contacte i nomes queda el record de la intensitat i la proximitat que vàrem tenir en un moment donat. Fins i tot evito pensar-hi. Em fa mal. Són pèrdues sovint irreparables. Han canviat els contextos, hem canviat nosaltres. Mai més serà possible el mateix.

També els nòmades sovint som incompresos. Estem en una altra galàxia. Tenim cabòries i no ens sabem adaptar a la vida rutinària i quotidiana. Podem aparèixer com uns saberuts amb un punt d’ orgull. Pels sedentaris som un cas perdut.

Bibliografia

1 http://www.nationalgallery.org.uk/whats-on/exhibitions/veronese-magnificence-in-renaissance-venice

2.http://www.nationalgallery.org.uk/whats-on/exhibitions/strange-beauty

3. Sennet R. The Fall of Public Man. Cambridge, Cambridge University Press. 1977

4. Beck, U. (1998). The cosmopolitan manifesto. New Statesman, 127(4377), 28-30

5. Fukuyama, F., & Nussbaum, M. C. (1997). For Love of Country: Debating the Limits of Patriotism. Foreign Affairs, 76(2), 173. Retrieved from http://www.jstor.org/stable/10.2307/20047957?origin=crossref

Veronese