EL MÓN HA CANVIAT. JO TAMBÉ...

Desprès d’ un viatge llampec a Roma he estat a Paris.

Roma és d’ aquelles ciutats que cada cop que hi vas és com la primera vegada. Té un encant i una vitalitat que no pots deixar de costat. T’ impacte. En Goethe, en el seu “ Viatge a Itàlia” una de les seves obres més atípiques, descriu el 10 de novembre del 1786, quan  ja porta uns dies a Roma   “  Cada dia una cosa nova i digne d’ ésser coneguda, ni un sol dia sense noves, singulars i grandioses imatges, i un tot en el qual s’ ha pensat i somiat durant molt de temps però que la capacitat d’ imaginació, tota sola no hauria assolit mai” (1) .

Deixem Roma, i anem a Paris....

Els de la meva generació , almenys una part d’ ella, França ens ha fascinat sempre. Recordo que quan era minyó escolta llegia amb fruïció revistes dels escoltes francesos. Sobretot un còmic de la Patrulla dels Castors ; http://en.wikipedia.org/wiki/La_Patrouille_des_Castors.

A mi, com d’altres el Maig del 68, a França va ser un mite, que ni de lluny podíem somiar en aquest pobre país que vivíem sota la l’opressió  i  sobretot l’ estupidesa del franquisme. La censura ja es va cuidar de filtrar les notícies del que passava en el país veí. Tor i així el Maig  del 68 francès ,va tenir impacte per la nostra generació. Sense oblidar l’ influència dels pensadors francesos de l’ època, : Camus, Sartre, Lévi-Strauss, Lacan, Foucault, Deleuze, Simone Weil, Ricoeur, Derrida, Kristeva,  i Bourdieu, entre d`altres.

Potser per això anar a París, sempre és per mi una cerimònia nostàlgica. Ni que sigui per un parell d’ hores, tinc que passejar-me per les barris emblemàtics d’aquesta ciutat. I sobretot aprofitar per “ bouquiner”, que no té una traducció directa al català, que és fullejar llibres en una llibreria. Aquesta vegada m’ he emportat llibres de Yasmina Reza, J-B Pontalis i no podia ser d’ altra manera d’ en Patrick Modiano, el Nobel de Literatura d’ enguany. Haig de confessar que malgrat el seu prestigi abans del Nobel, no havia llegit cap llibre d’ ell.

Em vaig endur una de les seves novel·les “ Dans le cafè de la jeunesse perdue” (2). Fascinant.  D’ aquelles novel·les que no pots deixar i fas tot el que pots per arribar al final. En Muñoz Molina publica just aquest cap de setmana una ressenya d’ en Modiano que la he trobada genial. http://cultura.elpais.com/cultura/2014/10/16/babelia/1413460835_860513.html

Dos frases per donar gust d’ aquesta novel·la :

“ Pour moi, l’ automne n’ a jamais été une saison triste. Les feuilles mortes et les jours de plus en plus courts ne m’ ont jamais évoqué la fin de qualque chose mais plutôt l’ atteinte de l’ avenir”

“ Quan on aime vraiment quelqu’un, il faut accepter sa part de mystère... Et c’ est pour ça qu’on l’aime...”

Tan a Roma com a Paris, com a casa nostra m’ adono que malgrat les ciutats mantenen el seu caràcter , tot i els inevitables canvis urbanístics i  ambientals, la societat està vivint uns canvis enormes.  Canvis a una gran velocitat i amb profunditat. Nostàlgia d’ altres temps,  a on hi havia  solcs ben definits, amb estructures , hàbits i rutines que donaven seguretat. En queda poc.  Desencisament, frustració, ràbia. Els vells estructuradors socials , la religió, la política , el sindicalisme, l’ associacionisme, etc. sofreixen una profunda crisi. Arreu. Sense excepcions. Hi ha qui busca culpables i esquers. Rius de tinta i opinions de tota mena.

Estem davant d’ una nova era, a on les pistes son borroses, a on no valen els mapes d’ abans, i com diuen els francesos hem de “ naviguer à vue”.  Dur. Sobretot perquè no estem preparats per aquest viatge. Com a mamífers el  nostre objectiu és sobreviure. Algú es va inventar que el nostre objectiu és ser feliços, però no està en la nostra genética. El nostre cervell està preparat per la rutina, per evitar els canvis i sobretot fugir dels riscs. Curiosament  som l’ única espècie que manté relacions amicals més enllà de l’aparellament.  I és que malgrat el nostre cervell té una programació, el nostre món interior de la consciencia reflexiva també evoluciona amb el llenguatge i la realitat social.  No està tot perdut.

Francisco Varela ( Santiago de Chile 1946- Paris 2001) un  gran biòleg que va morir ben jove, va avançar en el que va anomenar “ neurofenomenologia” , seguint el pensament de Husserl, Martin Heidegger i Merleau-Ponty.  Es tracta de l’ estudi de l’ experiència cognitiva i el seu vincle amb els models neurals del cervell i els seus processos. És a dir la nostra consciència no és solament un fenomen cerebral sinó també social. Una de les seves teories, l’ “ autopoiesis”(3),  que va desenvolupar amb en Humberto Maturana, defineix els éssers vius com autònoms que s’ auto organitzen. Semblant a la cèl·lula eucariota , que controla ells mateixa els seus processos fisio químics i estableix comunicacions i processos amb d’ altres cèl·lules , els éssers vius  també operen de manera similar, de forma continua, ment, cervell, cos, societat.

Descartes queda lluny. Ja no podem separar ment i cos. Ja no podem pensar en els processos cognitius sense tenir en compte la societat i el llenguatge que la fa possible. Estem explorant noves pistes. La societat ja no pot continuar sent una estructura vertical,  rígida i permanent, sinó una estructura fluent que es nodreix dels seus components, els individus amb les seves estructures cognitives.

Sens cap dubte les nostres societats, han possibilitat la individuació dels seus ciutadans. Mai en la nostra llarga història ( 40.000 anys d’ humans tal com som), hi havia la llibertat, les possibilitats de decidir i escollir que tenim avui. Fins fa poc érem una massa.  La Revolució Francesa, va originar la declaració els Drets de l’ Home i del Ciutadà ( 29 agost 1789). Sens cap dubte hi ha molt a fer encara i existeixen enormes contradiccions en la vida real. Una d' elles és la diferència cada cop més gran entre rics i pobres.

Per exemple, la homosexualitat, just debatuda en el sínode de cardenals a Roma aquests dies. Estremeix pensar que l’ any 1954 es va suïcidar en Alan Turing, un brillant matemàtic precursor de la intel·ligència artificial i de la informàtica, que va ser clau en la victòria dels aliats a la segona Guerra Mundial, al ser capaç d`utilitzar algoritmes per desxifrar els missatges criptats de les tropes alemanyes ( amb una màquina que s’ anomenava Enigma).

El 1952 va ser perseguit per la policia britànica a causa de la seva homosexualitat. Per no anar a presó va acceptar a sotmetre’s a un tractament d hormones, fins que va decidir suïcidar-se amb una poma amb cianur. Va ser el 2009 que el Primer Ministre britànic, en Gordon Brown es va disculpar per la manera que Turing va ser tractat.

Tornem a la nostra societat. Ja no som una massa. Cada persona vol ser ella mateixa, tenint la llibertat i la possibilitat de gaudir d’ oportunitats per construir la seva vida a la seva manera. Seguim amb l’ objectiu de sobreviure com individus , continuant la nostra evolució antropològica. Potser el que ens està passant és que la societat també ha d’ evolucionar.  I això no es fa nomes per decret  o amb lleis.  Cal innovar,  imaginar, crear nous marcs socials. Les noves generacions estan millor preparats que nosaltres. Estic segur que aprendran dels nostres errors i potser també dels pocs encerts que hem tingut.

La societat ha canviat. Jo també he anat canviant, reinventant-me sovint , amb la ferma voluntat d`aportar lo millor de mi mateix...

Bibliografia

1.- Goethe, J.W. Viatge a Roma. Columna . 1996

2.- Modiano Patrick. Dans le café de la jeunesses perdue. Folio. Gallimard.2007.

3.- Varela F. Maturana H. De máquinas y seres vivos. Autopoiesis : La organización de lo vivo. Lumen Humanitas. 2004