CAP ESTIU ES COM ELS ALTRES....NOSALTRES TAMPOC...

Quan començo vacances d'estiu, m’atabalo per decidir que és el que vull fer.  

Aquest any coincidit just a la meva tornada del Mobile World Congress Shanghai, que va tenir lloc desprès d' unes jornades de treball a Tromso ( Noruega). O sigui que amb moltes ganes de vacances.

Moltes coses per fer, sobretot  les més banals, ordenar documents , fer endreça,, organitzar el despatx de casa,  així com, i ja no banal, contactar amb amics que fa temps que no ens veiem, quedar amb ells per posar-nos al dia, preparar i fer  excursions amb la família i amics, escoltar la música i veure les pel·lícules que fa temps fan part de llistes de pendent

.

En fi, que això de les vacances si et descuides acaba sent molt cansat...

Però, no hem puc queixar, car també  he tingut la sort de tenir temps de llegir. 

Com cada estiu trio  una lectura central i tot un seguit d’altres llibres que configuren un còctel força interessant. Enguany m’ he endinsat en un llibre d’en Alberto Manguel “L’ Història Natural de la  Curiositat”. Una història de com els humans ens hem anat transformant i hem sobreviscut gràcies a la curiositat. 

En Manguel en un dels capítols es passeja una bona estona pels diàlegs entre Dante i Virgili per la Divina Comèdia. Podeu trobar una entrevista a l’ autor a : http://bit.ly/1KnD3e6

Enguany en el còctel hi hagut una bona influència italiana. Per començar dos novel·les exquisides d’en Erri de Luca : Les poissons ne ferment pas les yeux” i “ Histoire d’ Irene”. Comés habitual amb en de Luca són novel·les curtes,  existencials, senzilles però al mateix temps d’ una gran profunditat.

Per adobar-ho he rellegit " El bell estiu " de Cesare Pavese. Un dels millors autors italians de primers del segle XX. Un pesonatge complexe amb tot un seguit de desilusions ( fracassos?) amorosos, que segurament el van portar a sucidar-se el 1950 quan tenia nimes 41 anys. En el "Bell Estiu" ens porta a seguir de prop les relacions entre l' Amèlia i la Ginia, i de rebot amb en Rodrigues i en Guido, dos pintors de quadres que se les saben totes. 

També en la saga italiana, he descobert a Nuccio Ordine, professor de llengua italiana a Calabria i professor visitant a un seguit d’ Universitats com Yale,  La Sorbona, Max–Plank i membre d’ honor de l’ Institut de Filosofia de la Acadèmia Russa de Ciències. 

En Ordine en “ La utilidad de lo inútil”  fa una profunda reflexió sobre la necessitat de lo inútil , sovint els sabers humanístics, per l’ avenç de la ciència. En una societat cada cop més orientada al lucre, no podem permetre que les institucions com les universitats, les organitzacions culturals , els centres d’ ensenyament, que han permès al llarg dels segles obrir camins de saviesa i de reflexió sobre el que som i hem sigut, així com han potenciar el desenvolupament de les arts,  es tornin unidimensionals i orientades a allò que sembla útil. És a dir allò que té un benefici econòmic per sobre tot.

De sobte en el meu còctel s’ hi afegit la psicoteràpia...

He llegit “Momma and the meaning of life: Tales from psychotherapy” d’ Irvin David Yalom, catedràtic de psiquiatria a la Universitat de Stanford i psicoterapeuta. Va néixer a Washington , fill de immigrats rusos el 1931. En els darrers anys he llegit unes quantes obres d’en Yalom. És un personatge fascinant per la forma que practica la psicoteràpia i sobretot la seva capacitat de comunicar. Un dels llibre que més m’ ha impactat és “ El dia que Nietzsche va plorar”.

En el llibre que estic llegint, explica una sèrie de casos reals en psicoteràpia. M’ agrada com enfoca cada un d’ aquests casos i de sobte m’ he adonat de la nostàlgia que sento dels meus anys que vaig treballar com a psicoterapeuta. És com  si un pantà se li enfonsa la presa. M’ han vingut molts records dels meus pacients, de les sessions clíniques que teníem .

Durant uns quants anys em dedicava a pacients que havien patit una pèrdua, sigui l’ amputació d’ un membre per causa d’ una malaltia o un accident, els càncers de mama, els malalts renals que tenien de sobte de dependre d’ una màquina, la hemodiàlisi, per seguir vivint o els casos d’ accidents de treball o circulació en la que la persona , malgrat salvar la seva vida, tenia que assumir un grau o un altre d’ invalidesa. 

El més dramàtic i complex era el de treballar amb persones que havien perdut un ser estimat de la seva família, sobretot en els casos de mort dels fills , sigui per malaltia o accidents.

Si aquesta era la meva feina pels matins, per les tardes tenia consulta privada, més orientada  a la psicoteràpia clàssica. Problemes d’ ansietat, de depressió, fòbies, obsessions, etc. Vaig atrevir-me a fer teràpia de grup, que té una dinàmica complexa , però que ben dirigit té en general un impacte positiu pels pacients.  Van ser moments molt interessants i sovint apassionants.

Tot un llarg aprenentatge, en el que jo encara molt jove ( vaig començar quan tenia 23 anys) tenia que enfrontar-me a casos ben reals , sense pogué acudir a l’ experiència. En tinc un gran record, i espero que els pacients també. La situació política d’ Espanya, encara sota la dictadura franquista, em va portat a prendre compromisos en la política. Desprès d’ uns anys en la lluita clandestina ( vaig començar quan tenia 20 anys), vaig treballar de valent en el que s’ anomena el “ canvi democràtic”, que sense adonar-me’n em va portar  a ser el primer alcalde democràtic de la meva ciutat, Manresa.

Aquesta aposta per la democràcia, em va obligar a abandonar el meu treball de psicoterapeuta. I sempre he sentit una enorme nostàlgia d’ aquells anys, treballant com a psicòleg en el Centre Hospitalari de Manresa. La vida m’ ha portat per d’ altres camins que m’han impedit tornar a la meva professió de psicoterapeuta.

De sobte, llegint al Irvin Salom, m’ ha vingut el record del meu psicoanalista, en Arturo López Guerrero. En el seu moment vaig decidir que em calia seguir el meva pròpia psicoanàlisi, si volia ser un bon psicoterapeuta. Si hom vol endinsar-se en la psicopatologia d’ altres persones, cal que ell mateix sàpiga quina són les seves patologies.  Em van recomanar a l’ Arturo, que era un psicoanalista argentí que es va fer notar a Barcelona els anys 70. Com sempre el que faig ha de ser total. Hem vaig entregar amb cos i ànima a la meva psicoanàlisi, que  va durar quatre anys, quatre cops per setmana, 

L’ Arturo era un dels líders del Lacanisme a Barcelona. La veritat és que no em va curar... És que la psicoanàlisi cura?. Però em va ser de gran ajuda per conèixer qui era jo i adonar-me de les meves fragilitats. En certa mesura aquesta psicoanàlisi em va impossibilitar el seguir en la política. Era massa conscient dels meus límits i de les meves zones fràgils. No podia aparentar, ni podia ser el salvador del poble. Sens cap dubte la meva etapa psicoanalítica em va portar a decidir a marxar cap a Brussel·les,. Anar a un món desconegut. A on jo també era un desconegut. Un com els altres. La veritat que va ser com entrar de monjo a un monestir. Deixem’ ho aquí. Ja en parlarem més endavant.

El fet cert és que amb la meva marxa a la Comissió Europea, a Brussel·les, vaig perdre el meu contacte amb el meu psicoanalista.  En aquella època no hi havia Internet, i les comunicacions eren més formals i lentes. També em pregunto perquè no ho vaig intentar.

Torno al record de l’ Arturo, desprès de llegir a en Irv. Salom. Vaig a anar a Internet a buscar a on podria estar i que feia el meu psicoanalista. I m`adono de cop i volta que es va  morir el  9 de maig del 2009. Un sotrac. La  mort existeix. Ningú sabia millor que ell el qui era jo. Se'n  ha anat amb tot el que sabia de mi. Em sento en certa manera orfe. 

A més hi ha hagut la mort d' en Oliver Sacks. Tot un personatge, que mai he conegut personalment, però que sempre m' ha fascinat. Una gran pèrdua per la ciència i sobretot per la humanitat. 

L’ estiu segueix...i mai cap és com els altres... nosaltres tampoc som els mateixos...

...