BREXIT. Un ( psico) analisi urgent...

BREXIT. Un dia nefast pels que creiem en Europa.Vaig estar a Londres els dies 21 i 22 de juny per feina. Just abans del referèndum sobre l’ pertinença del Regne Unit de ser part de la Unió Europea. El 24 de juny, casualment dia del meu sant i aniversari, em desperto amb la notícia que el 52% de ciutadans del Regne Unit han decidit separar-se de la Unió Europea.

Com a ciutadà de l’ UE m’ ha afectat. També perquè la meva parella és anglesa i els meus fills tenen doble nacionalitat. Encara que els meus fills tindran, espero, l’avantatja de tenir els dos passaports.

Vaig estar 16 anys treballant en les institucions europees, la major part a la Comissió Europea i 5 anys al Parlament Europeu. Vaig tenir el privilegi de treballar amb ciutadans anglesos, i en el Parlament, com a secretari del Grup Socialista Europeu vaig tenir una Presidenta anglesa, en concret del “Labour Party”. Vaig aprendre molt d’ells i elles. Em va encantar la seva visió pragmàtica del món. Una gran cultura l’anglesa. Amb grans pensadors, com Francis Bacon, Thomas Hobbes, John Locke, David Hume, Adam Smith, Jeremy Bentham, John Stuart Mill, G.E. More, Bertrand Russell, A.J. Ayer entre molts d’ altres. Els hi dec molt a tots ells.

Com a ciutadà europeu m’ he sentit acollit per tots aquests personatges. Sense oblidar els escriptors,  que d’ una manera o altra han marcat les nostres vides amb les seves obres  des de Shakespeare, Defoe, Byron, Scott, Dickens, Conan Doyle fins Oscar Wilde, Thomas Hardy, Virginia Wolf, Aldous Huxley, George Orwell, Doris Lessing, i Agatha Christie, sense entrar en els escriptors encara són vius avui.

La història és important. Quan els britànics deploren les lleis europees que compliquen la vida als anglesos, cal fer memòria de la Llei del Rei Enric VIII a l’ any  1533 “Acta de Restricció d'Apel·lacions de Roma”, que va pronunciar la cèlebre frase "aquest regne d'Anglaterra és un imperi". Ahir, Roma, en l'actualitat, Brussel·les.

Miterrand va afirmar que els referèndums son animals estranys:  “ fas una pregunta  en responen a una altra”. És el cas del referèndum del regne Unit sobre la seva pertinença a la UE. Segurament la pregunta que han donat resposta els britànics és “ vols seguir sofrint l’ impacte de la globalització?” Sens cap dubte en les properes setmanes hi haurà molta literatura sobre el Brexit i el seu impacte al Regne Unit i a la Unió Europea.

Unes reflexions personals  que sorgeixen de l’ urgència per entendre el que està passant:

1.       Malgrat un cert malestar amb la pertinença a l’ UE , no hi havia cap petició popular per fer un referèndum. Tot va començar quan a la darrera campanya electoral en David Cameron per evitar vots al UKPI ( extrema dreta ) va dir que si tornava a se escollit primer ministre, convocaria un referèndum sobre la pertinença a la UE. Ni la Margaret Tatcher havia anat tan lluny. Va ser una tàctica electoral.
Quan des del govern es convoca un referèndum es fa per guanyar-lo. El que no tenia previst en Cameron és que un arxienemic polític, en Boris Johnson, fins fa uns mesos alcalde de Londres, es posaria al front de la campanya del no a la UE ( Brexit).

2.       En Cameron no s’ imaginava que amb el referèndum obria una capsa de trons. S’han barrejat nostàlgies de l’ Imperi Britànic, que no cal oblidar va anar minvant despès de la II Guerra Mundial fins al 1980 que Rhodesia es va independitzar amb el nom de Zimbawe. Finalment el 1984 va cedir Hong Kong. La Independència de la Índia es va aconseguir el 15 d’ agost del 1947.

British Empire at its territorial peak in 1921.

3.       També la nostàlgia d’ un estil de vida, la manera de ser anglès, les tradicions antigues, sobretot una certa superioritat per tots els altres països. La por a l’ invasió d’ immigrants, que poden fer perillar “ la manera de ser anglès”. Les últimes estadístiques mostren que la migració neta en l'any que va finalitzar al desembre de 2015, la migració neta al Regne Unit va ser de 333.000. Si tenim en compte la població del Regne Unit és prop dels 64 milions no és una xifra exagerada.

Tot i així la por a una immigració descontrolada ha estat un dels arguments del Brexit. La contradicció és que si Uk vol un acord comercial amb la UE haurà d’ acceptar la llibre circulació de ciutadans de la UE una part dels quals son provinents d’ altres països no UE.

Un punt important és la Commonwealth que és un remanent de l’Imperi britànic. Austràlia, Canadà, Nova Zelanda, i sis països més, en formen part. Per a ells és vital que UK sigui part de la Unió Europea.

4.       Més enllà de la catàstrofe financera, el Brexit crea una gran divisió interna. Escòcia es planteja un nou referèndum per independitzar-se de UK i seguir sent part de la UE. Nord Irlanda amb els seus fràgils equilibris entre unionistes de  fer part de l’ UK i partidaris de fer part de la República d’ Irlanda, enceta una nova etapa complexa. Com podran establir fronteres entre NI i la República d’ Irlanda, quan en l’ actualitat no hi ha fronteres pròpiament dites.

En una enquesta es mostra que una de les divisions més importants entre joves i gent gran. Aquests darrers 58%  han votat pel BREXIT. A la pràctica els joves entre 18-24 anys hauran de viure les conseqüències d’ aquest referèndum uns 69 anys, en canvi els de + de 65 anys nomes 16 anys de mitjana.

Val a dir que el sistema electoral britànic impedeix que moviments com el de Podemos pugui aconseguir escons en el Parlament Britànic. Vol dir que el malestar de la població no té masses vies d’ expressió, en aquest cas el referèndum ha estat una ocasió daurada. Contra la globalització, els baixos salaris, l’ atur, etc. Com deia Miterrand...

Més enllà de les estadístiques i de les dades econòmiques, cal una reflexió sobre la UE i sobre la governança dels 500 milions,  d’ habitants de la UE:

1.       La UE deu ser l’ únic club del món a on els seus membres ( els Estats) critiquen i menyspreen el seu club. Tots el governs , independentment del seu color, comuniquen la maldat de la UE. En Cameron és un clar exemple, desprès d’ insistir en els mals que provoca la UE, va fer una campanya sobre la necessitat de seguir ser membres de la UE. Però això passa a tots els països. Cap té la valentia d’ afirmar els guanys que suposa ser membre de la UE.

La UE, abans la Comunitat Econòmica Europea, va ser creada desprès de la II Guerra Mundial, gràcies a l’ impuls de dos grans partits polítics, el Cristià Demòcrata i el Social Demòcrata, que aleshores eren dominants. Jean Monnet, Alttiero Spinelli, Konrad Adenauer, Alcide de Gaspari, Robert Schuman, entre d’ altres tenien clar que calia construir una Europa, en la que les lleis del mercat tenien que donar suport l’ estat del benestar

.

Amb el temps, la democràcia cristiana ha anat perdent plomes, Aznar, Berlusconi, entre d’ altres van enterrat la ideologia cristiano demòcrata. Per d’ altra banda la caiguda del mur de Berlin, va posar a la social democràcia en un atzucac. Abans eren el  fre al comunisme. Si el comunisme desapareix, de que serveix la social democràcia. I sobretot com aquesta es desmarca de les polítiques neo lliberals...

La veritat és que avui per avui no hi ha partits europeus. Tots estan dominats per les agendes nacionals. Com podem construir Europa sense partits europeus? Als estats Units hi ha partits que son federals, com en Alemanya. Avui per avui tot depèn de la química entre els líders nacionals, sigui quina sigui la seva afiliació política. Nomes cal recordar els vells temps en que Miterrand, Felipe Gonzalez , Helmuht Kholn, Wilfred Martens,  Ruud Lubbers , malgrat fer part de diferent famílies polítiques tenien una visió comú d’ Europa.

http://europa.eu/about-eu/eu-history/founding-fathers/index_en.htm

2.       Els governs dels Estats de la UE no saben ni volen fer  pedagogia. Mai un ministre afirma que gracies a la UE hem aconseguit tal o qual. Al contrari, gracies a mi he aconseguit evitar un cop més que Brussel.ls ens faci tal o qual.

Els ciutadans britànics, s’ han adonat molt aviat que els promotors del  Brexit, no tenien cap pla, més enllà de deixar de pertànyer a la Unió Europea. I ara què ?es pregunten. Els fets son que la lliure ha caigut en picat i que els mercats financers baixen sense tenir clar fins a on arribaran. Però sobretot els ciutadans britànics, s’ han adonat que els han mentit. Els promotors del Brexit, ara diuen que les xifres fantàstiques que van prometre no s’ ajusten a la realitat. Com tampoc es clar com poden controlar la immigració en la van centrar la seva campanya. També el fet que seria molt fàcil fer tractats bilaterals de comerç amb les grans potències mundials, resulta una mica més complicat, car un dels atractius del regne Unit era la seva pertinença a la UE.

3.       Les nostres democràcies son fràgils. Sobretot per que en política és més fàcil mentir que dir la veritat. Es inimaginable que un dirigent polític en el seu pla de govern afirmi que caldrà apujar els impostos per fer front a les pensions i a les necessitats socials. És més probable que digui que baixarà els impostos i augmentarà el pressupost social. Així fa  contents a tothom.

Sigui com sigui estem davant d’ un desastre per tots. Pels britànics i per la UE. Un desastre provocat per un líder, en David Cameron, el fins ara primer ministre, que per necessitats electorals i per complaure a l’ ala més dretana del seu partit va posar en marxa un referèndum que com deia Miterrand, la gent ha respost a una altra pregunta.

4.       Ara caldrà veure com els dirigents de la Unió Europea gestionen aquesta crisi. D’ entrada cal evitar el factor de contagi, que doni ales als partits d’ extrema dreta que demanen la sortida de la UE. Això comportarà una actitud molt dura, encara que elegant, envers el Regne Unit i les negociacions de la sortida de la UE sota l’ article 50 dels Tractats Europeus.

També caldrà un missatge fort per evitar el desànim en la ciutadania europea, contrarestant les veus que afirmen que la UE està acabada. 

Esperem que els nostres líders estiguin a l’ alçada, que no prometin el que no poden, que no pintin de color de rosa el futur, sinó que més aviat enfrontin amb valentia els reptes que tenim per davant, la necessitat de crear ocupació, de millorar la situació social de milions de persones que viuen en la pobresa, coordinar les polítiques econòmiques, incentivar la recerca i la innovació, encarar la crisi demogràfica i l’ envelliment de la població, amb polítiques adequades i transparents de la gestió de la immigració que serà cada cop més necessària per pal·liar la disminució de la població autòctona ( menys naixements i més defuncions)

El dia 23 de juny del 2016 ha estat un dels dies més tristos pels que creiem en la cooperació entre ciutadans i entre pobles, els que creiem que els nacionalismes extrems son una relíquia i un escut pels oportunistes que no saben construir el futur, car nomes somien en el passat, que la majoria de vegades no va existir excepte en la seva  imaginació. Sobretot un dia trist per que ha perdut la democràcia i ha guanyat el càlcul polític, la manipulació dels ciutadans  i la demagògia, plena de mentides.

Us recordeu de les mentides de Bush, Blair i Aznar amb el tema de les armes de destrucció massiva a l' Irak que mai van trobar...diferent fons afirmen que almenys 500.000 persones han mort, soldats i civils...i encara segueix... criminals de guerra? o herois del cinisme?

 El mapa del Regne Unit d' aquí 10 anys?