SEGONA VIDA...

Al cap dels anys em demano que és el que puc saber, que tinc de fer i quin dret tinc en esperar quelcom. Els anys passen molt de pressa. He viscut una vida molt intensa. Vull seguir en la intensitat. He estat molt afortunat. Hi ha etapes en la vida. Etapes que no decidim. Ens venen donades. Hi ha un moment que hom pot decidir la propera etapa, que no ve donada per fenòmens externs, sinó més aviat per la vitalitat interna.

Sovint en la vida has de seguir les prescripcions que et venen  de fora. les regles de la raó, els imperatius de la teva conducta, sovint modèlica, i els dogmes que t’ atrapen. Hi ha una transformació silenciosa que et porta a una ètica de la promoció del que surt del més profund de tu mateix.

La qüestió és si seré capaç de començar un nou dia, per allunyar-me de la meva vida precedent, de la que no tinc masses coses per penedir-me, malgrat sovint he estat atrapat per la realitat que m’ ha envoltat, i començar un dia nou, una nova etapa? per reformar la meva vida i començar finalment a “ existir”?

Mai m’ he sentit víctima de les circumstàncies. Més aviat son les circumstàncies que m’ han permès, m’ han ajudat a ser el que sóc. Dec molt. A moltes persones. A es dificultats que m’ he afrontat. Cada dia, cada experiència, cada vivència m’ha servit per esdevenir el que sóc. Sense elles no haguera pogut realitzar el meu jo.  

El que és cert és que la vida no hi ha assajos com en el teatre. No hi ha vides de recanvi o de re-emplaçament. Tot és viu i en directe. No hi ha marxa enrere. Però fins a quin punt, ara puc recomençar el viure, sense ruptura amb el meu passar? Continuant el que ja he viscut…

Ara és potser el moment , en que l’ acumulació d’ experiències, més o menys reeixides, de la multitud de contactes i coneixences d’ arreu del món, de projectes uns amb èxit i d’ altres amb fracàs, que m’ han transformat com a persona, sense que ningú m’ hagi donat pistes, ara és l’ hora de la luciditat. Nous escenaris, que connecten el meu jo amb mi mateix. Un entrellaçat, una filigrana, un nou món s’ obre a partir del meu jo profund i seré. Encara tinc molt a descobrir de mi mateix. Recursos que no m’ he adonat fins ara. Àrees que no han estat explorades fins ara, s’ obren a ser descobertes.

Necessito i anhelo una segona vida. És com decantar el vi. Poc a poc, deixant que el temps prengui el seu temps. Deixant espais a on es puguin evidenciar les transformacions silencioses, amb una mirada sense complaença, però plena de lucidesa. Transformacions que han estat fruit de decisions, sovint no sabent ben bé el que decideixes, i sobretot no sabent que decideixes. Escoltant el silenci que permet sedimentar i acollir allò que se’n diu vida.

Una segona vida tot sabent que tot té un fi. I potser perquè hi ha un fi, la mort, la fa més intensa, i a la vegada més lleugera. Sense acceptar que hi ha un fi, la mort, no hi ha vida veritable. Una segona vida, com un excursionista que gaudeix del camí, més que d’ assolir el cim. Motxilla lleugera. Carregar allò que és indispensable. Donar passos ferms. Contemplant el paisatge, millor, sentir-se part del paisatge. No defallir. Tampoc forçar. Acceptar el cansament. Sentir la joia de ser part de l’ immensitat de la natura. Sabent que com més hom avança, no fa més que començar.

Distància amb el passat, malgrat la seva positivitat i la joia que ha comportat. Distància amb el món. Ni melangies ni retrets. Començar de nou. Sense trencadisses. Saber distingir allò que depèn de mi i el que no. No hi ha gairebé res per mostrar al món. Començar de nou sense soroll. Sense fites ni objectius precisos. Viure a “ distancia sense instal·lar-se”. Lluny de la passivitat i de la hiperactivitat. El camí del mig.

Espais d’ intimitats. Oasis a on el respecte i la manca de voluntat de posseir i ser posseït permet ser un mateix. No hi ha seducció. No hi ha poder. Saber que estic en el fons de l’ altre, i ell/ella està en el més fons de mi mateix. No hi ha possessió quan hi ha intimitat. Descobrir. Explorar. L’ intimitat genera reciprocitat. Genera capacitat d’ existir sense dependre del mon extern. Descobrir que som, sense necessitat de normalitzar. No calen seguretats.  La via reprèn amb l’ intimitat. Tot esdevé coratge. Les pors se'n van amb les mirades còmplices.

Començo la meva segona vida...