EN TEMPS DE TRIBULACIÓ CAL TORNAR ALS CLASSICS

El fundador dels jesuïtes, Ignasi de Loiola, aconsellava als nous membres de la Companyia no fer mudances en temps de tribulació. El consell no tenia res a veure amb el canvi de seu, es tractava de resistir els embats dels poders terrenals.

Aquesta sàvia política els va fer forts davant els molts avatars que havien de sortejar en l'eterna pugna entre el poder de l'Església i de l'Estat. La Companyia de Jesús ha sobreviscut encara a costa de perdre influència en els quadres de comandament de l'Església. La recomanació és aplicable a qualsevol temps difícil.

Per mi en temps de tribulació necessito tornar als “ Clàssics”.  En Sócrates, Plató, Homer, Sèneca, Buda, Cervantes, Shakespeare, Goethe, Schiller,  Crusoe, Stendhal, Dickens, Verne, Flaubert, Montaigne, Tolstoi, Dostoievski, James, Rimbaud, Espriu, Riba,  etc. la llista seria molt llarga. Són una bona companyia en temps difícils. No es que despreci els autors posteriors, sobretot els del segle XX, ans el contrari.

Fa uns dies que he tornat a rellegir obres d’en Goethe ( 1749-1832). Va néixer a Frankfurt Main. No era encara l’ Alemanya que coneixem, però eren un seguit d’ estats que més tard es van unir (1871). No entraré en la biografia d’en Goethe que és fascinant. El fet és que malgrat els anys que han passat en Goethe és per mi “modern”.

 La Viquipèdia en l’ apartat d’ ofici esmenta que Goethe era poeta, advocat, mànager de teatre, botànic, polític, pintor, filòsof, teòleg, jurista, crític d'art, crític musical, bibliotecari, poeta, escriptor de viatges, físic, literat, novel·lista, dramaturg, autobiògraf, diplomàtic, estadista, polímata, aforista, diarista, mineralogista, zoòleg, teòric de l'art, advocat, compositor i llibretista.

Tot i que va estudiar dret, per insistència del seu pare, i fins i tot va practicar breument, l’ocupació no va ser mai que una cobertura del que realment li interessava, que era escriure poesia i enamorar-se. Va ser una d'aquestes primeres infatuacions que va submergir Goethe en la desesperació que es convertiria en el tema del seu primer èxit, "Els dolors de Jove Werther".

D'acord amb Nietzsche, "Goethe tenia una mena de quasi felicitat i un fatalisme confiat, que té fe que només en la totalitat; tot es redimeix i sembla bo i justificat." Per a Thomas Mann, l'admiració del qual Goethe prenia la forma d'imitació espiritual, Goethe era sobretot un educador, però aquell que primer havia d'aprendre, per experiència, la saviesa que ensenyava. Mann va escriure que una "vocació cap a l'educació dels altres no prové de l'harmonia interior, sinó de les incerteses interiors, la disharmonia, la dificultat, de la dificultat de conèixer el propi jo".

Va experimentar amb la literatura com ningú havia gosat abans, la seva consciència dels problemes que viu la societat ( literari, moral, filosòfic ) sobretot el de començar a viure en una època post cristiana, la seva comprensió de la complexitat de les relacions humanes i de la necessitat de vinculació a la natura en comptes de depreciar-la o ignorar-la. Un home fascinat per la diversitat cultural, del poder del llenguatge i de la importància de la poesia. Val a dir que Goethe reconeixia que la seva manera d’ entendre la naturalesa o devia en part al filòsof Holandes-Jueu Baruch Espinoza ( 1632-77)

La convicció de Goethe que la natura era unificada i contínua es pot remuntar a la filosofia de Gottfried Wilhelm von Leibniz (1646-1716) en què la natura és una única "gran cadena de l'ésser" i al principi "la natura no fa salts", formulada pel pioner de la classificació biològica, Carl Linnaeus (1707–78), i reiterada per Goethe. Tanmateix, aquesta gran naturalesa unificada no era només un objecte per a la reflexió filosòfica o l'estudi científic. Per a Goethe, la natura també era una cosa que s’ha de viure de la manera més directa i immediata. Per entendre aquesta experiència, hem de mirar de prop un poema i apreciar, fins i tot amb l’ajuda de la traducció, com el llenguatge de Goethe expressa la seva sensació d’aprenentatge sensual.

També era un enamoradís. Els seus poemes son plens de càntics a l’amor. Com anècdota en Goethe a l’ any 1823 es va trobar a Marienbad ( Bohemia) una noia, la  Ulrike Levetzow que tenia 19 anys i se’n va enamorar bojament fins el punt de proposa-li el matrimoni. La singularitat era que en aquell moment ell tenia 55 anys més que ella. Sembla que la mare d’ ella no li va posar problemes, però va desistir per no sentir-se preparada per casar-se, també sembla que tenia una certa aprehensió a la reacció del fill d’ en Goethe i la seva futura cunyada, no per l’ edat d’ell.

Quin consol em dóna en Goethe. Durant molts anys he tingut el goig de viatjar molt i de poder-me comunicar amb molta gent. És un privilegi tenir amics i amigues arreu. Sóc un nòmada explorador. Aviat em sento a casa a allà a on vaig. Em sento ciutadà del món i em costa entendre el territori com una causa fonamental de la meva vida. En la història de la humanitat els populismes territorials han portat guerres i sofriment.

Avui s’ ha celebrat el 30 aniversari de la caiguda del “ Mur de Berlin”. Jo estava vivint i treballant a Brussel·les. Des de la Comissió Europea vaig pogué seguir de prop els següents passos que van portar a la Unificació d’ Alemanya. Amb la caiguda del mur es van enfonsar també el populisme de la Unió Soviètica.

Torno a Goethe. Em sento menys sól. La seva obra i la seva trajectòria personal em donen energia i m’animen a seguir sent un nòmada explorador sense pàtries ni nacions, a treballar per unir esforços i no per dividir. El futur serà molt complexa, però estic segur que estarà al costat de les persones que són més que seguidors de banderes. Un futur que requereix una visió àmplia del món. Al final som una gran comunitat d’ humans, no sols un reguitzell de tribus. Gràcies Goethe, gràcies els clàssics que cada dia son més moderns.