Bloc d'en Joan Cornet

La vida és un camí ple de sorpreses. Al final hem aconseguit que el famós Tractat de Lisboa s’ aprovés. Gairebé 8 anys d’ ensurts . Pels que hem viscut el projecte europeu de prop va ser una gran notícia. Ara ja s’ ha donat el pas important de nomenar el president de la Unió Europea i del Responsable dels afers internacionals de la Unió Europea. Henry Kissinger es queixava que quan volia parlar amb Europa no sabia a qui trucar. Ara sí. Ja hi ha noms i per suposat telèfons. Ha estat una tasca complexa la que ha desenvolupat amb èxit la presidència de torn de la Unió Europea, és a dir el govern suec. Trobar unanimitats és una tasca gegantina en un univers a on hi han vint i set caps d’estat o de govern a on cada ú té la seva agenda i el seus interessos. Hi ha qui opina que amb el mètode europeu d’escollir càrrecs sempre anem als perfils baixos. Es veritat que el que fins ara ha estat primer ministre belga Herman Van Rompuy no el coneix gairebé ningú i que la Catherine Asthon h...

Desprès de dos dies de reunions a Brussel•les he agafat l avió a l’aeroport de Zaventem per tornar a Barcelona. La rutina de sempre. Gent amunt i avall. Control de seguretat. Sempre humiliant. Per sort el vol surt puntual. Al cap de poc de que l’avió se s’enlaira descobreixo una posta de sol extraordinària. Uns núvols tacats de vermell i un sol que se’n va poc a poc. Ha durat força estona . Com una melodia musical. Ha estat de veritat un moment màgic. Cada cop més aprecio aquests moments màgics. Es una experiència única. No sé si son moments que busques o moments que et troben. La sensació de estar en un indret , en una situació determinada, especial , inesperada i que fet i fet t’omple de joia. La nostra vida atrafegada no ens deixa contemplar el nostre entorn. Anem sempre per feina. Coses importants que cal fer. O problemes que cal resoldre. A veure si amb tan tràfec, ens oblidem de viure. De forma casual en les darreres setmanes he tingut que viatjar bastant. Primer À...

Ara sí . Comencen les classes. Un cop més el ritual de tornar a l’ escola, l’ institut o l’ Universitat. Retrobar els companys i companyes, sovint també gent nova, els profes de sempre o també els nous que caldrà provar. La màquina educativa es posa en marxa desprès de gairebé tres mesos de vacances ( no dels profes, que no tenen tantes vacances...). Com trens en marxa, cada estudiant es posa en el rail que correspon intentant arribar a la propera estació, és a dir el proper curs. Sovint sobre rails ben encaminats sabent a on volem arribar, a vegades anant veient que passa sense saber quina serà la destinació final del tren. La pregunta de sempre: que vols fer quan siguis gran? Les estadístiques, ai! Ens posen un cop més aigua al vi. Comença el curs amb les notícies que anem a la cua de no sé quans països. Que malgrat hi ha cada cop més ciutadans que tenen estudis més enllà dels obligatoris , també n’ hi han que no acaben rés. Davant la mirada severa de la OCDE i de no sé quans instit...

Desprès de les vacances d’estiu tot sembla com una pujada amunt. L’ economia que no ens dona bones notícies, l’ atur que sembla que no toca fons i un ambient enrarit per l’ espasa de Damocles del nostre pobre Estatut. I a sobre les escoles no comencen fins el 14 de setembre. Som un país que estic segur podria tenir un “record” Guinnes . Cap país pot tolerar unes vacances de tres mesos de les escoles... Però en fi que hi podrem fer. Tot ens hem posat el vestit de treballar ( menys els pobres que estan en l’atur), posem el somriure a disposició de les audiències i cor que vols estem disposats a fer el que calgui. Som uns bons ciutadans que fem els nostres deures. Haig de dir que de les moltes noticies de l’estiu em va impressionar la de la noia holandesa de 17 anys que les autoritats, en concret els serveis socials, l’ han posat sota la seva custòdia per tal d evitar que doni la volta al mon en vaixell i en solitari. Els seus pares estaven d’acord, però ai las, la societat tem per ella....

El 19 d’ abril del 1979 es constituïen arreu del país els ajuntaments democràtics. D’això fa 30 anys enguany. Fa pocs dies l’ Alcalde de Barcelona, en Jordi Hereu ens invitava a celebrar-ho en el saló del Consell de Cent. Com sempre que fem trobades d’ aniversaris la nostàlgia és de rigor. Sens cap dubte en trenta anys tots hem canviat . Però també els pobles i les ciutats de Catalunya han canviat. A mi em sembla que per bé. Si poguéssim tenir la foto de com estaven els nostres pobles i ciutats fa trenta anys i com estan avui ens quedaríem ben sorpresos de constatar els nombrosos canvis que han viscut. Val a dir que els començaments no van ser gens fàcil. Manca de recursos econòmics i en especial la dificultat de governar sota unes lleis locals del franquisme que feien grinyolar tot el sistema municipal. Moltes expectatives, moltes ganes de canviar les coses i molta voluntat van ser els motors del canvi en el mon local. Fa 30 anys encara no érem membres de la Unió Europea , el món n...

La setmana santa ja no és el que era: la celebració de la mort i la resurrecció de Crist. Tota una epopeia. Fins el punt, que recordo de petit ,que de divendres a diumenge sant, a la ràdio només es podia escoltar musica clàssica. Era l’expressió d’ un dol col•lectiu que finalitzava amb la joia de la resurrecció : la Pasqua. Poca gent jove sap de que va tot plegat, més enllà d’ unes vacances que ens van molt bé per arribar a les de l’estiu. Per a mi que no crec en la resurrecció, aquesta setmana és una ocasió per reflexionar sobre la mort (ja que aquesta si que és certa). Us recomano que doneu una ullada a un quadre d’en Hans Holbein el jove ( 1497-1753) que va pintar a l’any 1522. Es tracta de “ El Crist mort” que es troba al museu de Bâle i que va tenir un enorme impacte sobre Dostoievski. Davant d’ aquest quadre de Holbein, el príncep Mixkin així com Hipòlit, personatges de”L’ Idiota” ( 1869) dubten de la resurrecció (1). La mort tan natural, tan implacable, aquest cadàver sembla qu...

40 anys Lacetània. Manresa