Bloc d'en Joan Cornet

Acabo d’ arribar d’ uns dies a França, aprofitant les vacances de setmana santa.   Haig de confessar que França és un país que em fascina, fins el punt que a vegades he pensat que lo del Timbaler del Bruc, va ser una gran error estratègic. Quan vàrem fer fora als francesos va ser sobretot per la pressió dels capellans que des de la trona de predicar a les esglésies varen inflamar el poble per anar contra Napoleó. Es temien que la revolució francesa ( la pobra ja estava aleshores en coma) , podia contaminar la nostra societat tan pura i tan obedient als designis de Déu. La guerra contra el “ francès” va ser una revolta popular, que va tenir la gran sort que Napoleó va cometre l’ error d’ anar a conquerir Rússia amb uns resultats calamitosos. Aquest no va tenir cap més remei de retirar-se de casa nostra per concentrar-se en la seva aventura russa. La història és fascinant, perquè mai podem saber que haguera pogut passar si...Llegia fa poc un article...

Sens cap dubte vivim temps complexes. La realitat que ens envolta s’ ha convertit en una sèrie de patetismes en cadena.   Sembla que els astres s’han complotat per que tot vagi pel pedregar. Una societat abusada i desanimada , que en prou feines té esma per protestar. Manca de lideratges clars i honestos. Un final d’ un cicle que no deixa entreveure massa quin és el nou cicle que ens arriba. Hom ha de fer esforços per no deixar-se abatre pel pessimisme. També és veritat que l ‘home que existeix de fa més de 40.000 anys, segons els antropòlegs, te un cervell poc preparat pel canvi i per enfrontar noves situacions. No ens enganyem som part de la natura, som uns mamífers més que pasturem   allà a on podem. Estem programats per sobreviure, no per ser feliços , i sobretot per continuar l’ espècie com ho tenen manat els milers d’ éssers vius de la terra. Durant la majoria dels 40.000 anys que existim no passava res d’ especial. Pura ...

Enguany he tingut l ‘oportunitat de gaudir uns dies  de les meves vacances a Londres.  Just desprès dels Jocs Olímpics.  Això de Londres és una altra divisió. Et pot agradar més o menys, però aquesta ciutat és impactant tan per la seva estructura, com per la diversitat dels seus ciutadans. Entre d’ altres quefers vaig tenir l’ oportunitat de visitar el museu National Gallery en el bell indret de Trafalguar Square. Casualment hi havia una exposició temporal anomenada “ Metamorfosis. Ticià 2012”, a on es mostren per primera vegada , desprès del segle XVIII, tres obres d’ aquest il·lustre pintor totes juntes: Diana i Calixte ( 1556-9), Diana i Acteó ( 1556-9) i La mort d’ Acteó ( 1559-75) junt amb tot un acompanyament d’ obres contemporànies relacionades a l’ obra poètica d’ Ovidi, les Metamorfosis. Diana i Calista  ( 1556-9) Entre 1553 i 1562, Ticià va pintar una sèrie d'escenes mitològiques per Felip II . Entre elles hi havia una pintura de ...

Les vacances són un bon moment per pensar en allò que no tenim temps de pensar durant la resta de l ‘any. Potser les vacances no son per pensar. En tot cas jo no tinc cap dubte. Som uns privilegiats els que tenim uns dies lliures. Uns per què no tenen feina i d’ altres per que no tenen recursos per gaudir de temps lliure. Potser per això no puc resistir aprofitar aquests dies. No sé si és un sentiment de culpa o una profunda necessitat de retrobar-me. Em sento immergit en una societat cada cop més centrífuga. Tot acaba anant en orris. El que em sobta més és que anem de dret a una societat low cost. Tot anem bojos buscant el millor preu. Sigui viatges, assegurances, supermercats, llibres, música,  spas, i tot el que se’t pot ocórrer.  Ja no comprem productes de marca, la moda està en comprar el que en diuen marques blanques. Fa un temps era signe de pobresa. Ara és una forma de sobreviure. Le gent fins hi tot en fa un element de competència. A veure qui troba el més bar...

Cada estiu faig el meu pla. No sols de vacances. Sobretot de llegir. És una època que dona molt de si. El meu estiu és un espai de reflexió. Potser estic malalt i no m’ adono que l’estiu és nomes una estació com les altres i que cal viure-la com cal. Em planto, els meus estius són especials. Em serveixen per posar-me a tó. Per llegir i pensar. El meu estiu és un temps privilegiat. Enguany he començat, amb una petita novel·la, “ Temps de rêve” d’en Henry Bauchau. Un llibre sobre l'amor impossible entre un noi jove , Billy onze de edat, que també és el narrador i Inngué, una nena de vuit anys d'edat. Desprès d’ unes breus sessions de joc en el que es converteixen en còmplices Inngué i, Bill posteriorment, continuarà perseguint els somnis que generen aquesta trobada. Mai és massa aviat per caure en l'amor i mai és massa d'hora per sofrir el seu mal de cor . Això és el que succeeix amb el jove Billy, que aprenen molt ràpidament el patiment d'un amor re...

Cada cop més clar que anem de pitjor en pitjor. Si hom vol preservar la seva salut mental, cal evitar llegir els diaris o veure els telediaris. Els que com jo som optimistes per natura, tenim que fer un esforç considerable a no defallir en el nostre optimisme. Ens estan posant a prova de mala manera. Sense entrar en tecnicismes econòmics o polítics, el que sembla clar és que mai més serà com abans. Estem en un canvi de paradigma a on la nostra societat ha perdut la seva capacitat d’ equilibri i que tot se’n va en orris. Podem  trobar culpables i esquers. La veritat no la sabrem en molt temps. El cert és que estem en caiguda liure. Donat que ja no podem ser rics, potser és el moment de plantejar-nos altres objectius. Per trobar-los cal tornar als nostres orígens. . El model basat en que tot era possible s’ ha trencat i hem tornat a la realitat dura i crua que tot esdevé difícil . Es quan busco refugi en el savis  grecs, que sempre he admirat i m’ han ajudat  a tro...

Amb el que està caient costa trobar oasis a on no tinguis que estar escoltant tonteries, o constatant que l’ enteniment està de vacances o de baixa per  malaltia.  De fa anys tinc una farmaciola literària que utilitzo en casos d’ emergència o en casos de melancolia. El tema clau és el diagnòstic. Sempre tinc por d’ equivocar-me. Un mal diagnòstic és allargar la malaltia, fins i tot pot empitjorar-la. Ho sigui que no fem bromes. El meu problema és que no tinc bones eines diagnostiques. Com es pot  mesurar la frustració, el desengany, o el sentiment que tot això petarà tard o d ‘hora? La veritat és que tinc un cor que fins a la data em fa un bon servei. A més de cuidar-se que la meva sang no s’ estanqui i faci vibrar els meus òrgans, em parla. Si, de veritat, ja fa anys que el meu cor i jo tenim llargues converses.  A vegades parlem d’ altres cors. No es tracta de tafaneria, de veritat. Es que ens preocupa veure d’ altres cors que ja no poden més, que la gelosi...