Bloc d'en Joan Cornet

Londres una altra vegada. Aquest cop he aprofitat dues exposicions a la National Gallery, una sobre “ Veronese: Magnificence in Renaissance Venice “ (1) i un altre sobre els grans pintors de la renaixença alemanya sota el tema “ Strange Beauty”.(2). El tema de la bellesa sempre és sorprenen. Va costar temps que els anglesos acceptessin les obres de la renaixença alemanya.  Per molts experts anglesos  les obres alemanyes no eren belles o eren excessives, sobretot si es compara  amb les obres del  renaixement italià  Tot i que cal recordar que en aquella època l’ Alemanya que coneixem no existia, més aviat podem parlar de cultura alemanya, que s’ estenia més enllà de les fronteres actuals.  A retenir el fet que la bellesa no és objectivable i tampoc universal. En quan a Veronese,  que de fet es deia Paolo Caliari ( 1528- 1588) va ser un pintor de la Renaixença Italiana , malgrat nascut a Verona , d’ on li va quedar el nom , es va establir...

Sovint és difícil d’ explicar el que ens succeeix  en la nostra realitat quotidiana. Es com voler posar un elefant en una ratonera. No hi ha prou espai. A mi em passa sovint i em dificulta expressar el que he viscut. Potser en el fons la vida és com cuinar. S’ ha de saber el que vols, trobar els ingredients , preparar els plats, cuinar-los adequadament,  fer cas del rellotge de cuina per evitar que sigui massa cru o massa cuit. I sobretot saber presentar els plats. Aquesta definició em serveix pel que he viscut aquests darrers dies.  Tinc masses ingredients, o no faig cas del rellotge, o em costa trobar la bona presentació. En curt sóc una mica desastre.  Això no impedeix que la meva cuina estigui sempre al límit. Com cada nou any, em faig propòsits, sempre nobles i ben intencionats, però com cada any la meva cuina és un caos que no sempre sé manejar. Després de participar a  una reunió europea sobre projectes entorn de l’ envelliment i de la qualita...

Cada cop que tinc ocasió d’anar a Boston, intento  descobrir una mica més aquesta ciutat fascinant. Feia temps que volia visitar el Museum of Fine Arts http://www.mfa.org/    .  Tot i fent un dia de tardor meravellós,  he anat al museu. En especial volia veure una exposició temporal d’ en John Singer  Sargent i una mostra de fotografies de de l’ Iran i del món àrab fetes per dones.  “She Who Tells a Story  Women Photographers from Iran and the Arab World”. John Singer Sargent (12 de gener, 1856 - 14 d'abril de 1925). Va ser un artista nord-americà, que es va instal·lar primer a  Paris i desprès a Londres. Durant la seva carrera, va crear uns 900 olis i més de 2.000 aquarel·les, així com una infinitat d'esbossos i dibuixos al carbonet.  Tenia una gran facilitat pel retrat i per l’ aquarel·la.  La seva obra té una lluminositat i una facilitat en donar un impacte visual ple d’ emoció. Les fotos  extraordinàries. Poqu...

El 14 de novembre es celebrarà enguany el  centenari  de la publicació “Du coté de chez Swann” que va publicar Grasset pagant l’ edició el mateix Proust de la seva butxaca. Abans però va sofrir un seguit de fracassos ja que diferent editors van refusar publicar aquesta obra.  Va ser el final d’  un període complex i d’una obra que es convertiria amb el temps un clàssic de literatura francesa , amb el que va ser “ A la recherche du temps perdu”, una obra de vuit volums. Proust va néixer el 1871 en el bell mig d’un període relativament tranquil a França i que s’ ha anomenat la “ belle epoque”. No podem oblidar però, que just el 1871 França va sofrir una derrota humiliant amb Prússia,  que va provocar un real esforç en buscar com recuperar el prestigi perdut per França. Segurament la construcció de la Torre Eifel el  1889 hi té que veure, la brillant innovació dels germans Lumière fent possible el  cinema, i les descobertes d’en Pierre i Marie ...

Acabo d’ arribar d’unes bones, i espero merescudes, vacances a Cantàbria.  La població de Cantàbria el 2005 era de 568.091, l'1,29% de la població d'Espanya. Una comunitat ben petita, però amb caràcter. No cal oblidar que el Banco Santander va néixer el 15 de maig de 1857 i encara avui té la seu central a Santander. Un dels bancs insígnia d’Espanya. Dels pocs que sembla gosa de bona salut. Cantàbria nascuda entre el País Basc i Astúries, veïna de Castella i Lleó, té una història pròpia que la va ajudar a  lluitar en els 80s per no ser absorbida  per la veïna Castella i aconseguir ser considerada com una Comunitat Autònoma. Una tribu que se’n surt força bé de la crisi que vivim  en l’actualitat. I que fa pensar en la complexitat d’aquest fenomen anomenat Espanya. La enorme diversitat d’aquest fenomen hauria de ser una gran avantatge. En pocs quilòmetres t’ adones de la pluralitat i de les característiques diferencials de cada tribu. Sortint de Catalunya, ...

Acabo d’ arribar d’ uns dies a França, aprofitant les vacances de setmana santa.   Haig de confessar que França és un país que em fascina, fins el punt que a vegades he pensat que lo del Timbaler del Bruc, va ser una gran error estratègic. Quan vàrem fer fora als francesos va ser sobretot per la pressió dels capellans que des de la trona de predicar a les esglésies varen inflamar el poble per anar contra Napoleó. Es temien que la revolució francesa ( la pobra ja estava aleshores en coma) , podia contaminar la nostra societat tan pura i tan obedient als designis de Déu. La guerra contra el “ francès” va ser una revolta popular, que va tenir la gran sort que Napoleó va cometre l’ error d’ anar a conquerir Rússia amb uns resultats calamitosos. Aquest no va tenir cap més remei de retirar-se de casa nostra per concentrar-se en la seva aventura russa. La història és fascinant, perquè mai podem saber que haguera pogut passar si...Llegia fa poc un article...

Sens cap dubte vivim temps complexes. La realitat que ens envolta s’ ha convertit en una sèrie de patetismes en cadena.   Sembla que els astres s’han complotat per que tot vagi pel pedregar. Una societat abusada i desanimada , que en prou feines té esma per protestar. Manca de lideratges clars i honestos. Un final d’ un cicle que no deixa entreveure massa quin és el nou cicle que ens arriba. Hom ha de fer esforços per no deixar-se abatre pel pessimisme. També és veritat que l ‘home que existeix de fa més de 40.000 anys, segons els antropòlegs, te un cervell poc preparat pel canvi i per enfrontar noves situacions. No ens enganyem som part de la natura, som uns mamífers més que pasturem   allà a on podem. Estem programats per sobreviure, no per ser feliços , i sobretot per continuar l’ espècie com ho tenen manat els milers d’ éssers vius de la terra. Durant la majoria dels 40.000 anys que existim no passava res d’ especial. Pura ...